Vindrà molta gent?


L'Elisabet, una educadora social del Centre Penitenciari de Quatre Camins, ens explica la seva experiència en una sortida programada amb interns a la Universitat de Barcelona.
Després de mesos preparant la sortida, la Montse (una de les professores del grau d’educació social) es posa en contacte, com cada any, amb l’Antonio (el pedagog del centre); l’Antonio comença a moure l’engranatge i la paperassa que comporta tota sortida i ens convida a l’Elisenda i a mi a participar-hi (gràcies Antonio per continuar comptant amb nosaltres); fem la tria dels interns i els anem a explicar la peculiaritat d’aquesta programada (no és fàcil anar a parlar sobre l’experiència pròpia sense entrar en dramatismes ni rancors); ens donen el “sí vull” i comencem a valorar què pot explicar cada un de nosaltres per tal de fer un vertader intercanvi amb els i les estudiants… I, finalment, arriba el dia: ja som 1 de desembre, ens espera un dia diferent!
Vindrà molta gent? Però, què els explicarem? I si em quedo en blanc i no sé què dir? M’ajudaràs? 
Aquestes eren les preguntes que ens van acompanyar durant el viatge de la Roca a la Universitat de Barcelona. Els nervis creixien per moments a mesura que ens apropàvem a la sortida 4 de la Ronda… Si ja normalment, les programades tenen aquell xic d’inquietud i nerviosisme, imagineu-vos si, a sobre, ens en anem a parlar al saló d’actes de la Universitat davant dels futurs educadors i educadores socials de les presons catalanes! Estem tots i totes amb el nus a la panxa. L’acollidora rebuda de la Montse (l’ànima d’aquest projecte), el cafetó de primera hora i les salutacions vàries de les diferents professores (la Remei, l’Anna, la Mònica, la Laura...) ens distreuen una miqueta, però el camí cap al saló d’actes es fa curt. En un tres i no res, ens trobem davant la porta fent recomanacions als “nous professors” que tindrà avui la facultat. Ha arribat el moment, no ho podem allargar més: obrim la porta i un uuuuuuffff alleugerit ens indica que no hi ha tanta gent.

Però la tranquil·litat ens dura poc en adonar-nos que ens hem d’asseure dalt d’una tarima i amb micròfon (nosaltres veníem preparats per una cosa més informal, una taula rodona, per exemple…), i a més a més, la porta no para d’obrir-se i de mica en mica la sala es va omplint. Organitzem els últims detalls abans que la Montse ens comenci a presentar. De seguida, l’Antonio, l’altra ànima del projecte, agafa el relleu i situa els estudiants en les històries i vivències que sentiran avui. Històries d’educadors i educadores socials que treballem a l’àmbit penitenciari, i històries d’interns que valoraran, explicaran i suggeriran què fa i/o què ha de fer un educador o educadora en un centre.

L’auditori no es perd detall durant la nostra explicació, i quan els passem el relleu a ells, els costa trencar el gel, però de seguida s’animen i pregunten: 
Si poguéssiu dir un context ideal de rehabilitació, quin seria? Heu après alguna cosa dins la presó? Què li demanaríeu a un educador/a social que vingués a treballar a Quatre Camins?… 
I nosaltres anem contestant, ara ja sí, des de la confiança i la seguretat que ens han donat més de dues hores dalt de l’escenari. A tres quarts d’una es dóna per acabada la sessió, les paraules de les professores estan plenes d’agraïment, i nosaltres ens disculpem per haver-nos saltat el guió tres quarts d’hora! Ningú no ho diria que veníem espantats!

Els nervis acaben de sortir: “tinc mal de cap”, “em fa mal el coll”… Però, una volta pel Campus, un dinar diferent, la companyia energètica de la Laura i un cafetó ens fan agafar forces per a la sessió de la tarda. Aquesta vegada, però, en petit comitè i en taula rodona! La proximitat es nota i l’experiència també, tots ens obrim una mica més. A quarts de set, la Mònica dóna per acabada la sessió, ara sí que podem dir allò de: prova superada! i jo afegiria que, amb bona nota!

Fins i tot la tornada, en comptes de ser ensopida i silenciosa, és animada i plena de rialles i cançons (descobrim que ens guanyarem més bé la vida com a ponents que com a cantants…). Des de l’autopista es dibuixa, de fons, Quatre Camins, penso que ara es farà aquell silenci inquiet que tenen les tornades, però estan tan distrets amb els càntics que no se n’adonen fins que estem davant del mòdul semiobert (MSOB) un: "Ah! Però ja som aquí?" Fa reaccionar la resta del grup, podem dir que avui hem assaborit fins l’últim minut, i jo puc dir que per dies com aquest val la pena seguir treballant.

Elisabet, educadora CPQC