Ens ha arribat al Col·legi una carta de la Lena Pons, educadora social, “fruit de la impotència i de l'escenari que tenim, per la feina que em trobo cada dia”.
Els pares decideixen no portar els nens a l’escola perquè no poden pagar el material; els nens estan marxant de les escoles bressol perquè els pares no tenen feina i no poden pagar; els directors de les escoles se les veuen magres per poder mantenir el servei de menjador perquè els nens ja no s’hi poden quedar, perquè els pares no el poden pagar.
Ha pensat en nosaltres com a plataforma i per a plasmar les seves inquietuds .
Us deixem les seves reflexions amb la voluntat de generar debat. Esperem els vostres comentaris!
"Aquest any 2012
ha estat molt dens, sento que ha sigut com viure’n deu. Cada dia veig el
patiment en les cares de la gent.
2012: primer, la
prima de risc, després retallades en Sanitat, en Ensenyament, pujada de l’IVA,
retallades de pagues de Nadal, eleccions pel mig, taxes pels jutjats. I jo em
dic ciutadana? Ja no sé el que sóc.
Cada dia la crisi
pren forma en la meva vida: tinc amistats a l’atur, que volen treballar però
que no troben feina. Possiblement hauran de marxar a buscar ventura lluny d’aquí;
ells no se’n volen anar. Tinc tiets de cinquanta anys a l’atur, tinc cosins de
vint anys que no han treballat mai encara. Conec un avi que s’ha quedat vidu i
que viu al dia, i a qui ara li demanen cinc mil euros de plusvàlua pel seu pis…
i després a les notícies sento que els polítics es declaren a zero davant d’Hisenda.
No ho entenc. Tinc la sensació que el món està al revés, tot falla.
Treballo a Serveis
Socials i veig situacions d’emergència social, de la qual els efectes encara
ens són desconeguts, sense mesurar encara. Sé que hi ha nens que “roben” el
menjar dels menjadors escolars abans de marxar a casa perquè saben que a casa
no hi haurà menjar.
Els pares decideixen no portar els nens a l’escola perquè no poden pagar el material; els nens estan marxant de les escoles bressol perquè els pares no tenen feina i no poden pagar; els directors de les escoles se les veuen magres per poder mantenir el servei de menjador perquè els nens ja no s’hi poden quedar, perquè els pares no el poden pagar.
Ja no estem
garantint uns mínims. Cada dia, els pares han de triar. Triar pagar el pis o
menjar; menjar ells o que mengin els seus fills, quan no és escollir entre
quins medicaments prioritzar.
El gran problema
és que aquest país no et deixa respirar, no et deixa viure; ja no dic créixer i,
molt menys, enriquir-te. La pobresa s’estén a la velocitat d’una marea negra, a
qui ningú gosa encara posar-hi nom o mirar-la als ulls.
Vaig créixer sota
el paraigua de la idea del benestar, d’Europa, de l’educació, de les oportunitats,
on ser adult era possible i necessari, però ara tot això no hi és i, què hi ha?
Només veig un paratge desolat a l’estil d’aquelles novel·les que llegia a
l’institut. Els qui manen estan fent que ser adult sigui equivalent a estar
mort. Sento vergonya per la societat de què formo part i pels dirigents que, en
teoria, vetllen per el bé comú.
Doncs sí, ara
poso paraules, visc i tinc por. Por al que ve, i no és una incertesa, és una
cosa inabastable.
Mai m’havia
passat, però aquest any vull tornar a ser petita, vull escriure una carta als
reis mags.
M’agradaria que
aquest malson s’acabés. Demano feina digna per tothom; demano accés a la
sanitat, demano que tornin els pilars de l’estat del benestar que un dia vaig
conèixer o que s’estava construint. Demano que els polítics facin política,
demano que les tisores es converteixin en ponts facilitadors i en solucions,
perquè crec que sí que hi ha alternatives. El cert és que el que ens fan creure
és que es tracta d’un patiment que hem de passar, que la digestió de la
bombolla immobiliària s’ha de fer: no m’ho crec. Em nego. Càritas parla de quatre
mancances fonamentals: sense sostre, sense feina , sense aliment i sense
autoestima. És alarmant.
Vull creure en el
futur, no vull un 2013 pitjor, em resisteixo a viure-ho. No estic preparada, ni
vull ser espectadora d’una devastació humana.
A la ràdio
escolto que patirem deu anys més, que no creixerem econòmicament, però vull
pensar que sí hi ha alternatives.
D’acord, si us
plau, donem un tomb ja, tornem a ser persones dignes i autònomes. Aquesta
opressió, sana, no és; i els efectes seran i són devastadors. És una crisi
humana. Qui ens salvarà? Nosaltres mateixos? Posem-nos-hi ja!
El problema és
que de la pobresa no se’n surt, hauran de passar molts anys.
Vull animar tothom
a la lluita, pel que és nostre i pel que ens volen prendre."
Lena Pons
Educadora Social
Serveis Socials del Vallès Oriental
Educadora Social
Serveis Socials del Vallès Oriental