L’obra “Qui dóna menys? Cinc cèntims sobre el Tercer Sector” vol plantejar un seguit de preguntes: Qui som el Tercer Sector? Som realment organitzacions de la societat civil? Com ens apleguem? Quins criteris empresarials es poden aplicar al funcionament del mateix? Quan es redueixen despeses qui surt perden, qui surt guanyant? quins criteris s'apliquen?
Li vam demanar al Carlos, un cop estrenada i representada l’obra, que ens escrivís parlant-nos del perquè i el com d’aquesta obra. Aquí el seu escrit:
Sinònim de lucre
Carlos Alvaro | núm col·legiat 9671 | caralvariz@gmail.comLa sensació és la d'haver connectat amb un tema del que molta gent necessita parlar. Hi ha un bloqueig, una espessor, un no saber per on tirar. Un silenci tens entorn a la precarització laboral a l'àmbit del tercer sector social i en general, en l'àmbit d'intervenció social.
Allò que és estatal, de l'administració, queda clar, és el primer sector, el segon sector, el mercat, l'empresa, el lucre, és el segon sector. Després...tota la resta. Allò que li diuen societat civil organitzada, no necessàriament de l'àmbit d'intervenció social, des d'una cooperativa agrària, a una fundació d'un banc, una colla futbolística, un esplai o una ONG. Formalment no hi ha lucre, llavors es queda tot junt a aquest calaix de( )sastre.
La precarització que estem patint a l'àmbit del sector social moltes vegades queda invisibilitzada pel caràcter d'urgència o de necessitat amb el que treballem. Permetem opressions cap a nosaltres simplement perquè treballem en contacte amb opressions de vegades més urgents. Mentrestant, el dia a dia ens ofega a usuaris i professionals mentre les altes jerarquies de l'ajuda social s'ho miren de lluny embriagats en el seu núvol de pets.
Potser per tot això, pel caràcter endèmic d'aquesta precarització al nostre àmbit i a molts d'altres, quan ens va proposar el Jordi Forcadas, de Pa'Tothom, al curs que estàvem fent, una opressió comuna per iniciar un procés de creació teatral, ràpidament ens van sortir opressions laborals. Ens estrenyen les opressions que nosaltres rebem dels nostres opressors, però també ens estrenyen les que reben els usuaris que coneixem.
Artísticament ha anat molt bé, teníem molt de material sobre aquest tema, així que ho hem aprofitat. Tots teníem exemples, sabíem del que estàvem parlant. De vegades no. En allò més formal, legal, anàvem una mica perduts. Ens hem estat informant per no pixar fora de test i ho hem tirat endavant.
A la nostra'obra, un teatre-fòrum, no donem respostes enllaunades. Llencem preguntes i obrim esquerdes, presentem situacions per a després, tots plegats, assajar una transformació profunda i convincent d'aquesta realitat que ja no convenç a ningú. Es una mena de catapulta cap al diàleg per trencar quadrícules i barreres, que sempre afavoriran als classificadors i no als classificats. No volem un diàleg d'entreteniment de sobretaula de dissabte. No volem una catarsis amb els nostres personatges, volem que identifiquis de les situacions concretes que representem les opressions que reps o fins i tot també les que practiques, per transformar-les conjuntament. No volem una xerrada de barra de bar sobre lo malament que estem a la feina, volem posar-nos com a eina per fer palanca i donar-li la volta a la truita, que se'ns està cremant.
Què us ha semblat el que ens explica el Carlos? Veieu en el teatre una eina per a la transformació?
L’obra es va representar el 24 de maig en una assemblea de de la DASC (Defensem l'Acció Social i Comunitària) amb l’objectiu de generar debat. Si sabem d’alguna altra representació en farem difusió.