Una finestra a la web 2.0 que pretén que l’educació social tingui un lloc al món...

dijous, 29 d’agost de 2019

“La nostra energia és la nostra força” Carnaval de Blogs 2019

Just abans marxar de vacances vam anunciar la temàtica del #DiaES d’enguany, que posa el punt de mira en la necessitat de generar estratègies i destinar recursos a construir una cultura de l’autocura perquè “La nostra energia és la nostra força”. Hem de ser conscients que per acompanyar processos de canvi i facilitar millors condicions de vida a les persones i a la comunitat ens cal energia. Parar, destinar-nos un temps a nosaltres i, des del nostre benestar i la nostra salut, apoderar-nos per seguir endavant.

En breu anunciarem les activitats programades per aquest dia, però una de les que no pot faltar és el “Carnaval de blogs”. Aquesta serà ja la 7à edició, que durem a terme el mateix Dia Internacional de l’Educació Social, dimecres 2 d’octubre.

I, com ja va sent també costum, lligarem la temàtica del Carnaval amb la del #DiaES. Volem que els bloguers i blogueres de l’educació social ens expliqueu quina és la vostra vivència entorn a aquest  tema i com ho feu per carregar les piles. Creieu que la nostra professió té prou en compte la cultura de l’autocura? Teniu dinàmiques engegades en aquesta direcció a nivell d’equip?

Si voleu participar al Carnaval 2018,  feu-nos-ho saber al correu comunicacio@ceesc.cat o als comentaris de d’aquesta entrada.


El Carnaval de Blogs va néixer fa 6 anys:


dijous, 18 de juliol de 2019

Llibre d'actes del XIV Congrés Internacional d'Infància Maltractada

Els passats 22, 23 i 24 de novembre va tenir lloc a Barcelona el XIV Congrés Internacional d'Infància Maltractada,  "No parlar, no veure no sentir. Donem visibilitat al maltractament infantil", del qual el CEESC va formar part del Comitè d'Honor.

Un Congrés que centrava l'atenció de tots els agents involucrats en l'atenció a la infància sobre la necessitat de seguir avançant en la visibilitat i reconeixement d'un problema molt més real, proper i freqüent del que ens agradaria reconèixer. I que plantejava que el bon tracte i la sostenibilitat del benestar infantil s'ha de plantejar com un repte global que exigeix una anàlisi de totes les administracions, els professionals de tots els àmbits involucrats, les entitats especialitzades del Tercer Sector i el sector privat,  com un nou aliat en aquest compromís.

Ara s'ha fet públic el llibre d'actes del Congrés. Es tracta d'una publicació digital en format pdf interactiu que recull tots els textos dels ponents del Congrés.

Es pot descarregar des d'aquests dos enllaços:

Informació tècnica:
Tomás Aller, Raquel Martín y Alejandra Pascual (coord.) / FAPMI-ECPAT España (Mayo 2019)
FAPMI-ECPAT España
Medio: Libro de Actas
ISNB/ISSN: 978-84-09-00885-8 

dimecres, 17 de juliol de 2019

Educació social i robòtica social


Isabel Maestre, educadora social. Col·legiada 35. Consultora en educació.

Segons els experts, “un robot social és aquell que interactua i es comunica amb les persones, de forma senzilla i agradable, seguint comportaments, patrons i normes socials”(1)  i “la robòtica social és l'estudi dels robots que són capaços d'interactuar i comunicar-se entre ells, amb els éssers humans i amb el medi ambient, dins de les estructures socials i culturals en les quals es mouen”(2) .

Però a nosaltres, quan pensem en un robot, la imaginació ens vola lliurement. Els podem veure com a màquines sofisticades substituint feines abans encarregades als humans, ja sigui, per exemple, en la indústria o en la medicina. Tenim imatges d'aparells robòtics que complementen els nostres cossos per curar-nos, fer-nos més resistents, o de robots educatius que cada cop són més presents en escoles i centres de lleure. Fins i tot podem evocar els replicants que va popularitzar la pel·lícula de ciència-ficció Blade Runner.

Però el disseny d'un robot social és un repte especial, ja que el robot ha de ser capaç d'interpretar correctament les accions que realitza la persona amb qui està interactuant i respondre-hi de forma adequada.

Avui en dia ja disposem de robots socials amb formes més o menys antropomòrfiques pensats sobretot per a l'entreteniment i per a serveis assistencials. Els trobem en diferents entorns, sigui en espais públics, com escoles o hospitals, centres de treball o a les llars.

Alguns exemples són:

Paro o Nuka

És un robot amb forma de foca que s'adreça fonamentalment a persones grans que pateixen demència senil o Alzheimer, encara que també és habitual utilitzar-la amb persones que pateixen autisme i amb infants hospitalitzats.
Més informació

NAO

És un robot que té un aspecte similar al dels éssers humans, fa 58 cm d'alçada i es caracteritza per ser capaç de reconèixer cares, veus i objectes, fet que li permet interactuar amb les persones. S'utilitza amb persones amb autisme.

Pepper

És un robot humanoide de 120 cm, programable i dissenyat per a interactuar amb persones. La seva tecnologia li permet detectar el llenguatge verbal i el no verbal, la posició del cap i el to de veu, per a reconèixer l'estat emocional i individualitzar cada interacció. Això provoca un sentiment d'empatia i una connexió entre robot-persona.
Més informació

Leka

És capaç de comprendre els estímuls que percep i respondre-hi amb diferents colors i llums Té una pantalla a través de la qual reflecteix una boca i dos ulls, que expressen diferents sentiments i emocions que els infants amb autisme són capaços de comprendre.

Furhat

Es considera el robot social més avançat del món. Està pensat per establir una comunicació el més similar possible a la que establim entre humans. El seu rostre és una pantalla personalitzada que mostra expressions adequades a la conversa, manté el contacte visual amb el seu interlocutor, disposa de paquets de veus en 30 idiomes diferents, entre altres característiques.
Més informació aquí i aquí


Cada dia s'estan dissenyant més màquines enfocades a ajudar persones amb capacitats físiques limitades per l'edat o per alguna malaltia o traumatisme incapacitant.

Des de 2017, a Tòquio existeix la residència Shintomi, que compta amb robots que realitzen una infinitat de tasques al servei de les persones grans: des de traslladar-los fins a monitoritzar-ne el son o fer-los companyia. Això és possible perquè el govern japonès està impulsant la producció d’aquests dispositius robòtics per tal que, el 2020, les màquines cuidin del 80% de la gent gran que ho necessiti. Japó té un seriós problema amb la manca de personal i l'alt envelliment de la població, per això ha ideat un pla tecnològic que permeti suplir aquest buit.

Un aspecte important a tenir present és que tots els robots socials disposen d'intel·ligència artificial, que els permet aprendre del seu entorn i poder reaccionar a diferents situacions de manera correcta. Aquesta intel·ligència és la que els dota d'autonomia. Naturalment amb els anys aquesta intel·ligència serà més sofisticada, fins al punt que els robots realment puguin prendre les seves pròpies decisions.

De moment ja tenim un exemple amb Sophia. És un fenomen mediàtic i un símbol de la nova revolució de la intel·ligència artificial. La seva pell està feta d'una silicona especial, imita més de 60 gestos i expressions humanes, les càmeres dels seus ulls registren i analitzen el que veu… És el primer robot amb drets: ha obtingut la ciutadania saudita i gaudeix de més drets que les dones d'aquest país. Des de DotCSV, espai divulgatiu d'entusiastes de la tecnologia, fan una crítica de la Sophia presentant-la com una gran obra d'enginyeria i una gran farsa al mateix temps. Es valora positivament la fita aconseguida a l'ajuntar moltes tecnologies diferents basades en intel·ligència artificial en un sol sistema. Així mateix, reconeix el valor d'impacte social que produeix. Però ens fa veure que malgrat tot és sols un robot que parla, però no parla escollint ell mateix el que diu, sinó seguint les pautes d'un guió que un humà ha escrit i programat. El problema és quan els responsables de l'empresa que crea el robot ens diuen que Sophia està viva i té sentiments. Arriba a ser preocupant quan veiem que li fan dir coses com que "està disposada a destruir els humans" o que "els robots trauran la feina als humans". L'ús sensacionalista d'aquestes afirmacions alimenten la por i el desconeixement sobre robòtica i intel·ligència artificial. Sophia serveix d'exemple per veure que el problema no és el robot o la seva tecnologia sinó l'ús que en fan els seus creadors.
Més informació

Per a la majoria dels experts en robòtica social, en un futur pròxim, tots tindrem un d'aquests companys a casa, igual que tenim un ordinador o un mòbil. Faran d'entrenadors personals, professors de reforç, assistents personals…

Per a alguns la meta és crear un futur on els humans i els androides convisquin junts i estan convençuts que els robots han de tenir una aparença humana perquè funcionin amb èxit entre nosaltres.

El desenvolupament de la robòtica social planteja una sèrie de controvèrsies a les quals els educadors i educadores no podem quedar aliens. Ens planteja qüestions sobre de qui som, de les nostres relacions amb els altres, de fins on permetem que els robots facin tasques "humanes".

Al mateix temps hem d'enfrontar-nos a aspectes sobre la privacitat i seguretat, sobre el mal ús i els límits entre humans i màquines. També, sobre quin tipus de relació volem establir amb aquests robots que contínuament recullen les nostres dades per aprendre; una informació que a vegades va a la xarxa, en teoria, per tal de fer els robots encara més intel·ligents. Però, de qui seran aquestes dades? I quin ús en faran tercers?

El debat sobre els límits ètics i morals dels robots ha de ser social. Ara aquestes qüestions es deixen als enginyers i científics, però ens corresponen a tots. Els robots socials inclouen el nostre pensament social, la nostra intel·ligència social i emocional, a més a més de la intel·ligència cognitiva. Hem de decidir si volem robots socials dissenyats amb tecnologia més humanista, sistemes que reforcin les nostres capacitats humanes, que ens empoderin, ens ajudin a potenciar la vida de la gent, que ens ajudin a aprendre, a desenvolupar-nos. O robots socials amb tecnologies addictives i que ens aïllin socialment.

El repte està en aconseguir robots que no ens deshumanitzin, sinó que potenciïn tot allò que ens fa humans.

---
(1) Rafael Rivas E., Eladio Dapena G. (s.f.). Construcción de un Robot con Habilidades Sociales, LASDAI.
(2) International Journal of Social Robotics, Springer. 

--
Article publicat a les pàgines 23 a 25 del Full Informatiu núm. 88 - Estiu 2019 

dijous, 11 de juliol de 2019

Mesurament de la inversió pressupostària en la infància

El dia 6 de juny vam assistir com a CEESC a l’acte de de presentació d’una metodologia per identificar i quantificar la dotació econòmica que les administracions públiques destinen a la infància, desenvolupada per UNICEF.

Tal com ens recorda la mateixa UNICEF, la inversió en la infància és un dret dels nens i nenes i una obligació de les administracions públiques, tal i com estableix la Convenció sobre els Drets de l’Infant. Per fer efectius els drets dels infants cal dotar les polítiques públiques dels recursos econòmics necessaris i d’aquí la importància dels pressupostos perquè és on es pot observar el compromís d’una societat envers la infància.

És en aquest marc que ha desenvolupat una metodologia per identificar i quantificar la dotació econòmica que les administracions públiques destinen a la infància. L’eina combina la lògica comptable dels pressupostos amb la lògica dels drets dels infants i és un punt de partida per poder realitzar altres anàlisis, com ara l’impacte d’aquests recursos en la infància o fins a quin punt es tenen en compte els nens i nenes en situació de vulnerabilitat.

L’eina es va presentar juntament amb la Generalitat, que ha adquirit el compromís d’adaptar i aplicar aquesta metodologia als propers pressupostos.

DESCARREGA EL DOCUMENT

dilluns, 17 de juny de 2019

Què és passar una oposició? No ho sé, Encara no l’he passat


La C., que prefereix restar a l’anonimat, porta més de deu anys treballant d’educadora social a centres penitenciaris com a interina. Des del març de 2018 està preparant un procés d’oposicions que, un any després, encara no té data d’examen. Ens explica la seva experiència.

Què implica ser personal funcionari? Treballar a canvi d’un sou, tenir oportunitats de mobilitat i promoció professional i saber que comptes amb un lloc de treball per a tota la vida.


Què implica ser interina? Treballar a canvi d’un sou i, en el meu cas, estabilitat laboral. Potser amb aquest comentari em llençaré pedres sobre la meva teulada però, no ho podem negar, treballar per a l’Administració té certes garanties que no té un educador que treballa fora de l’Administració. Sí, potser he tingut sort i fins ara he ocupat vacants allà on jo he volgut. Sí, és cert, hi ha interins que d’un dia per l’altre se’n van al carrer o els toca desplaçar-se, ser interí també suposa inestabilitat; no ha estat el meu cas, però aquestes també són circumstàncies comunes amb educadors que no treballen per a l’Administració. Ara bé, ser interí implica, també, no tenir possibilitat de mobilitat ni de promoció professional. Treballar sabent que, tard o d’hora, caldrà passar per una oposició, per molts anys que hagin passat.

Què implica passar per una oposició? En el meu cas, implica molt sacrifici, moltes hores, nervis, desesperació i també complicitat, companyonia, riures i sentiment de pertinença. Sentir que la teva vida, tal i com te l’has muntat fins al moment, pot canviar radicalment en funció de si SUPERES o NO SUPERES un examen. És més, no només si el superes, sinó que, en funció de la NOTA, podràs escollir quina serà la plaça que hi ocuparàs. En altres paraules, si no treus bona nota et pots quedar al carrer o que et toqui anar a treballar a qualsevol lloc de Catalunya.


dilluns, 10 de juny de 2019

L'educació a l'abast de totes. Per una escolarització amb igualtat d'oportunitats al Senegal

La Fundació Babel Punto de Encuentro va presentar dos projectes guanyadors a les Convocatòries de Cooperació del CEESC dels anys 2015 i del 2018. Al blog ens presenten el projecte del 2018 per a l'educació de les nenes a l'escola Kalasan, situada a Sam Sam, un barri del Senegal.

L'educació és un dret humà bàsic i universal per a tots els infants. Això ha estat reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans. Malgrat això, molts infants, especialment nenes, encara es troben privades del seu dret a l'educació i els manca l'oportunitat d'accedir a coneixements i les habilitats necessàries per a un desenvolupament complet. És per això que des de la seva fundació, l'escola Kalasans de Sam Sam, ha donat prioritat a l'escolarització de les nenes. De fet, un dels seus objectius fundacionals és l'educació bàsica dels infants i, en especial, de les nenes d'entre 8 i 14 anys.

Amb una població estimada de 210.000 habitants i una àrea de 25,30 ha, Sam Sam 3 és un barri molt poblat i molt pobre. Moltes famílies lluiten per proporcionar tres àpats diaris als seus fills i filles. Així mateix, les característiques del barri, amb una capa freàtica molt baixa que causa sempre greus inundacions, fan molt difícil l'accés a l'escola i la qualitat de vida en general de les famílies. També s’hi suma la insalubritat; els veïns i veïnes llencen les escombraries, no existeix una recollida, ni es practica la crema. Les aigües residuals s'estanquen, es van contaminant i la població queda més exposades a malalties com la malària, donat que els mosquits es reprodueixen en aigües estancades.

dilluns, 3 de juny de 2019

Material de la campanya «Welcome communities» d'Amnistia Internacional Catalunya

Des d’Amnistia Internacional Catalunya ens fan arribar el material de la campanya «Welcome communities» per la defensa dels drets les persones refugiades i per la seva acollida digna i ens en fan una petita explicació.

L’any 2018, Amnistia Internacional Catalunya va realitzar un material audiovisual que pot ser del vostre interès per utilitzar-lo en les vostres activitats de sensibilització o com a recurs educatiu.

Des de la nostra organització volem contribuir a la sensibilització pels drets i la situació de les persones refugiades. Volem animar a tothom a participar en l’acollida a través de petites accions quotidianes, com l’intercanvi d’idiomes, compartir pis, acompanyar en gestions administratives, compartir activitats lúdiques o denunciar actituds discriminatòries. Petites accions que mostrin als nostres conciutadans i representants polítics que volem construir comunitats acollidores.

dimarts, 28 de maig de 2019

Per un sistema educatiu feminista. Posem-nos les ulleres liles

Clara Martínez Masó, educadora social.  Membre de la Junta delegada del CEESC de Girona.

S’ha acabat el 8 de Març, i amb ell hem enterrat a l’escola tota educació feminista. Igual que quan acaba el Carnaval. Es fa l’enterrament de la sardina i fins l’any següent no se’n torna a parlar. Malauradament, aquest enterrament que ens podem permetre amb el Carnaval, no ens el podem permetre enterrant el feminisme a l’escola, ans al contrari; hauria de ser un binomi inseparable 365 dies l’any.

Educar per i des del feminisme. Quina afirmació tan estranya per a algunes persones, i tan agradable per a d’altres. Cal, però, deixar clar què defensa i reivindica el feminisme, perquè sembla mentida, però en ple segle XXI, és un concepte que encara genera dubtes i controvèrsia. Si fem una petita recerca, trobem que l’enciclopèdia catalana ens ho defineix com aquell “moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home”. Tanmateix, cal ampliar-ho, perquè el feminisme també abraça la sororitat, l’equitat, la llibertat, el respecte, la coherència, l’empatia, la diversitat i la participació activa; alhora que és un moviment definit com a intergeneracional i intercultural. Quina quantitat de valors i motius positius per fer un canvi en el sistema educatiu, oi?

Hi ha qui afirma que infants i adolescents encara no tenen edat per entendre-ho. De debò? És clar que, si no s’explica des de ben petits, o ens limitem a fer una petita jornada un dia o una setmana l’any, els en posem difícil la comprensió. Arriba el moment d’un canvi. De dreta a esquerra. De dalt a baix. Un canvi que agafi la força que es desprenia al carrer el dia de la dona i que, d’una revolada, inclogui el feminisme a totes les escletxes de la nostra societat. Escletxes que, per descomptat, també es troben a l’escola.


dimecres, 22 de maig de 2019

Biblioteca de casos tractats en els diferents Espais de Reflexió Ètica dels Serveis Socials de Catalunya

L'Observatori d'Ètica Aplicada a l'Acció Social de la Fundació Campus Arnau d'Escala ha posat en marxa una biblioteca de casos virtual on es recullen els casos tractats en els diferents Espais de Reflexió Ètica dels Serveis Socials (ERESS) de Catalunya i que pretén compartir coneixement i afavorir la col·laboració entre els ERESS i el Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya (CESSC).

El seu objectiu és ser un referent de consulta per a professionals d’espais o comitès d’ètica en el treball i deliberació de situacions amb problemàtiques ètiques.

Gràcies a aquest espai es poden conèixer les problemàtiques ètiques amb què s'han trobat els professionals que treballen en residències per a gent gran, serveis d'infància i serveis socials bàsics d'arreu de Catalunya. Els àmbits que inicialment apareixen en aquest repositori de casos són: famílies, infants, joves, gent gran i persones amb trastorns mentals.

Podeu consultar la biblioteca o enviar-hi un cas a través d'aquest enllaç.

dimecres, 24 d’abril de 2019

#Llibres_ES, llibres que ens inspiren 2019

Il·lustració de Paula Pérez i de Lanuza
a Flickr
Per segon any consecutiu, per Sant Jordi us hem demanat que ens recomaneu llibres que ens serveixin d'inspiració per a la nostra tasca professional, per conèixer nous autors i autores, per aprofundir en àmbits, descobrir nous mons, trobar aquell llibre per regalar...

Moltes gràcies a totes les persones que ens n'heu recomanat un!
Aquí us deixem el recull:

Recomanacions a Twitter
Recomanacions a Instagram 
Recomanacions a facebook

Podeu recuperar les recomanacions del 2018, aquí.

A banda, compartim un parell de reculls més que també ens han semblat interessants:


dijous, 11 d’abril de 2019

Bru Rovira al CEESC

El proper 26 d’abril a les 18:00h a la seu social del CEESC a Barcelona es celebra una Càpsula molt especial que oferirà un debat amb el periodista Bru Rovira i el seu llibre "Solo pido un poco de belleza" .

Per qui no conegueu encara en Bru Rovira, dir-vos que es tracta d’un dels periodistes especialitzats en temes socials i internacionals més reconegut del nostre país. El 2002 va rebre el premi Miguel Gil Periodisme i el 2004 l'Ortega y Gasset.

Amb 29 anys va entrar a treballar a La Vanguardia i després de vint-i-cinc anys al diari va viatjar per més de mig món com a reporter i enviat especial, cobrint conflictes i esdeveniments que van marcar el final de la Guerra Freda com la transició als països de l'Est i la guerra de l'ex-Iugoslàvia. Gran coneixedor també dels contextos africans, ja que ha viscut alguns conflictes i crisis humanitàries al continent, com les de Ruanda. Actualment és periodista autònom i fa col·laboracions al Diari Ara.

Bru Rovira ha exercit durant tota la seva vida un periodisme implicat i ampli, en el que els seus viatges, vivències, reportatges i investigacions també s’han desenvolupat i ampliat gràcies a les seves fotografies i els seus sis llibres publicats. L’últim, “Solo pido un poco de belleza” (2016), es debatrà a fons al CEESC en aquesta Càpsula.

A través d’aquesta obra, l’autor dona veu i humanitza tot un grup de persones en situació de vulnerabilitat durant la dècada dels 2000 al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Aquestes, es troben en una situació d’exclusió social i només reclamen "una mica de bellesa", tal com ja anuncia el títol del llibre. En Bru se submergeix i s’implica a les seves vides i retrata, a peu de carrer, uns barris i uns veïns i veïnes castigats per la pobresa. Diferents històries, situacions i anècdotes, de personatges que ens transmeten tendresa i dignitat.

Aquesta Càpsula l’organitza el grup i projecte Sèniors del CEESC, després d’un procés en comú d’estudi i debat sobre el llibre. La Càpsula està especialment recomanada per aquelles i aquells professionals de l’àmbit social que treballen amb persones sense sostre, al serveis socials, en mediació, immigració  i/o emergències. O per totes aquelles que creuen en un periodisme responsable i compromès i que sí que és possible.

RECORDEU: Divendres 26 d’abril a les 18:00h a la seu del CEESC a Barcelona.
Més informació de la Càpsula i inscripcions. 

dimecres, 27 de març de 2019

Sobre la prestació per risc durant l'embaràs a les 12 setmanes en centres tutelats


A principis d’aquest any 2019 es va presentar la "Guía de ayuda para la Valoración del Riesgo Laboral durante el embarazo", realitzada per la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia, juntament amb representants de les vint mútues espanyoles,l'Associació de Mútues d'Accidents de Treball (AMAT) i l'Institut Nacional d' la Seguretat Social (INSS). 

Aquesta Guia analitza totes les situacions que poden originar un risc durant l’embaràs, intentant protegir tant a la treballadora gestant com al seu futur fill o filla. 

Ofereix una valoració clínica dels riscos per a l'embaràs i serveix de referència tant als metges de l'INSS i de les mútues com del servei públic de salut a l'hora de definir criteris per determinar quines són les condicions que afecten les treballadores embarassades.

La Guia descriu diferents tipus de riscos i els divideix entre físics, químics, biològics i psicosocials.  Nosaltres ens centrarem en l’apartat dels Riscos psicosocials i per condicions de treball de la Guia. Segons aquest apartat, un dels agents de són les agressions, que si es produeixen sobre l'abdomen són un dels riscos a considerar.

Segons la Guia, es considera demostrada la possibilitat d’agressions a les professionals que tenen cura de menors d’edat en centres tutelats i per això es valora retirar de les seves funcions a aquestes treballadores embarassades des de la setmana 12 de gestació, en què l'úter deixa de tenir protecció òssia (pelvis) davant d'una possible contusió.

Recordem, que segons la Llei de Prevenció de Riscos Laborals del nostre país, les empreses han de tenir un pla de prevenció de riscos laborals, que ha de comprendre la determinació de la naturalesa, el grau i la durada de l'exposició de les treballadores en situació d'embaràs o part recent a agents, procediments o condicions de treball que puguin influir negativament en la salut de les treballadores o del fetus, en qualsevol activitat susceptible de presentar un risc específic.

Si els resultats de l’avaluació revelessin un risc per a la seguretat i la salut o una possible repercussió sobre l’embaràs de les treballadores, l’empresa ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar l’exposició a aquest risc. I quan no sigui possible, s’haurà de suspendre el contracte a la treballadora embarassada. 

És per aquesta casos, pels que existeix la prestació per risc durant l'embaràs. Aquesta prestació protegeix el període de suspensió del contracte en els supòsits en què la treballadora embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per a la seva salut o la del fetus i aquest no s'ha pogut adaptar per fer-lo compatible amb el seu estat, ni s'ha pogut reubicar la treballadora a un altre lloc sense risc.



dijous, 21 de març de 2019

5a edició del Premi “Biblioteca pública i compromís social”

Aquesta setmana s'han fet públics els projectes guanyadors de la 5ª Edició del Premi "Biblioteca Pública i compromís social", que impulsa la Fundació Biblioteca Social.

 "Biblioteca fàcil" de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Llíria (Valencia) és el projecte guanyador. Dirigit cap a tres col·lectius: persones amb discapacitat, malalts mentals i persones d’edat avançada afectats per Alzheimer, és un projecte que va començar el 2005 i que està gestionat pel personal de les biblioteques. Segons l´acta del Jurat del Premi és projecte sòlid, ben construït i documentat, que constitueix un veritable projecte de població, en el qual, per iniciativa de la biblioteca, dotada de notable capacitat integradora i de coordinació dels diversos agents participants, la lectura i la literatura (“recurs per la gestió emocional “) es converteixen en eficaç eina d’incardinació i intervenció en el teixit social.

L’accèssit del Premi és pel projecte "Déjame que te cuente", de les Biblioteques Municipals de Huesca, dirigit a persones amb capacitats reduïdes per a la lectura. Segons el jurat, és un projecte d’ampli abast i molt i discret esforç conjunt per implicar la Xarxa de Biblioteques i a tretze entitats socials. Es basa en les lectures que duen a terme un nombrós grup de bibliovoluntaris, prèviament formats per a això; acció mitjançant la qual s’estableixen xarxes solidàries de normalització i compromís ciutadà a l’empara del principi bàsic d’inclusió.

El CEESC participem d’aquest premi des del seu inici, com a part del jurat, que està integrat per professionals de les Biblioteques i del Tercer Sector. Aquesta participació és una manera de reafirmar que creiem fermament en la introducció de l’educació social a les biblioteques publiques.

Notícia completa sobre aquesta 5a edició del Premi a la web de la Fundació Biblioteca Social.

dimarts, 5 de març de 2019

Juga per la igualtat de gènere

L'entrada d'avui ens l'escriuen des del centre especial de treball Apunts, proveïdor del CEESC que ens parlaran sobre el un joc de cartes que han creat per treballar el vocabulari de gènere i la igualtat a partir de dinàmiques: el #Trencarols

Cadascuna de les 13 cartes del joc conté un concepte que s’emmarca dins del llenguatge utilitzat en la lluita per la igualtat de gènere. Juntament amb el concepte trobaràs la seva definició, una il·lustració i un repte. Aquest repte pot ser esmentar, definir o interpretar situacions.

Per jugar-hi s’han de crear dos equips de mínim dues persones. Les cartes es col·loquen de cap per avall i per torns s’aniran traient cartes i realitzant els reptes. Cada repte superat és un punt per a l’equip que ho aconsegueix. Guanya l’equip que més punts té i si hi ha empat no passa res: Juguem en un mateix equip per la igualtat de gènere!

Com que és probable que hi hagi paraules que siguin menys conegudes, hi ha una carta comodí que es pot utilitzar un cop per persona.

Què s’aconsegueix amb #Trencarols?
  • Aprendre nous conceptes sobre la igualtat de gènere de forma divertida. Així s’aprèn molt millor.
  • Sensibilitzar sobre les situacions que moltes dones han de passar al seu dia a dia i que com no sabem esmentar sembla que no existeixen.
  • Conèixer les opinions de les teves persones més properes sobre els diferents conceptes.
  • Tenir més curiositat i ganes d’aprendre per fer les coses millor pel que fa a la igualtat de gènere.
Per a qui està pensat?

Pares, mares, fills, filles, amigues, amics, companyes i companys de feina, alumnes… Aquest joc hauria de ser per a tothom però pot ser que per la complexitat d’algunes paraules els nens i nenes més petits no puguin jugar-hi sols o no puguin acabar de comprendre-ho tot, és per això que es recomana a partir de 10-11 anys.
A més de promoure la igualtat de gènere, aquest joc té un component social: quasi el 80% de l’equip que forma Apunts són persones amb discapacitat per trastorn de salut mental, de manera que amb la compra d’aquest producte ajudeu a donar oportunitats laborals a persones en risc d’exclusió.







Podeu aconseguir el joc de cartes en aquest enllaç.




Consideracions per a una comunicació igualitària

Irene Yúfera, lingüista i membre del grup EDAP (Estudis del Discurs Acadèmic i Professional) de la Universitat de Barcelona ens va escriure aquest article sobre comunicació igualitària per al Full Informatiu d'hivern i hem pensat que seria bona idea reproduir-lo al nostre blog per celebrar el 8 de març, Dia Internacional de la Dona.

Ja fa algunes dècades que institucions i organitzacions promouen i practiquen el llenguatge inclusiu o no sexista. Aquesta iniciativa, que planteja, entre d’altres, l’ús preferent de termes col·lectius (la ciutadania, l’advocacia, el personal d’infermeria…) o de desdoblaments de gènere (els i les assistents socials, les actrius i els actors…) ha assolit fites innegables pel que fa a la consciència de la necessitat de visibilitzar les dones en el discurs, malgrat les sòlides objeccions expressades per alguns lingüistes respecte dels mecanismes triats per aconseguir-ho (Junyent 2010).

La necessitat que les dones siguin recognoscibles en el discurs no parteix dels sistemes lingüístics, sinó de la idea que l’ús que fem del llenguatge pot ajudar a reflectir algunes de les conquestes socials que les dones han fet al llarg dels anys, i que poden restar ocultes si no hi ha una reflexió amb perspectiva de gènere sobre la manera en què en parlem. Així, en ocasions, el masculí genèric no és en realitat genèric, tal com es pot comprovar en els exemples següents, en els quals es produeix el que s’anomena un salt semàntic, un fenomen que respon a la visió androcèntrica del món. Vegem-ne dos exemples:
1.    En aquesta empresa obliguen els comercials a portar corbata.
2.    Als anglesos els agrada més el te que el cafè, i les dones rosses que les morenes.
Òbviament, usos com aquests s’han d’evitar. Les recomanacions del llenguatge no sexista presenten, però, algunes limitacions importants. Potser la més rellevant és la possibilitat que es faci servir un llenguatge formalment inclusiu sense tenir en realitat cap reflexió sobre la igualtat entre les persones. Estem en risc de tirar endavant un canvi exclusivament formal, cosmètic, que no ens ajudaria a avançar en el sentit de la veritable inclusió. De vegades, la forma del que algú diu sembla igualitària, però els continguts romanen invariablement sexistes, com en el cas següent, un exemple que circula des de fa anys per les facultats d’educació:
Els nens i les nenes avui no tenen qui els ajudi a fer els deures a casa perquè les seves mares treballen.
Un altre problema és que els desdoblaments de gènere es facin servir de manera esbiaixada. Alguns estudis mostren com podem caure en el parany de desdoblar només conceptes amb una valoració social positiva, mentre defugim el desdoblament de formes que fan al·lusió a altres característiques que no són socialment valorades (Junyent 2010). Aquest biaix representa un risc major: el de crear una imatge discursiva negativa dels homes. El camí cap a la igualtat és un camí del conjunt de la societat i per al conjunt de la societat.

En aquest mateix sentit, cal dir que tampoc no resulten plenament satisfactoris els desdoblaments de gènere en un moment en què els binarismes ja no arriben a abastar la varietat d’identitats sexuals que assumim com a pròpies les persones dels nostres dies. Segons planteja Subirats (2013), la imposició dels manaments de gènere hauria de desaparèixer per tal que, lliures també dels estereotips que hi van lligats, s’instaurés la llibertat de situar-se en el continuum de la identitat que es desenvolupa entre els dos pols del masculí i el femení.

Tenint en compte les limitacions dels canvis en els sistemes gramaticals de gènere en les nostres llengües –les llengües amb marques gramaticals de gènere són poques, i les llengües que no tenen gènere gramatical no sembla que hagin donat lloc a comunitats menys sexistes–, cal que continuem avançant i, per tal de fer-ho, podem posar la nostra lent no tant en el llenguatge com en allò que fem amb ell, és a dir, en la comunicació.

El llenguatge configura la nostra realitat en el sentit que mitjançant el llenguatge s’estableixen un munt de situacions comunicatives que contribueixen a reproduir o modificar les nostres relacions de poder. Vegem-ne uns exemples.

Recentment, en un concurs per ocupar una plaça en la universitat pública, després de l’exposició de la candidata, un membre del tribunal, una dona, inicia la seva intervenció dient: “senyoreta X, vostè és molt jove, és molt guapa i té molta energia.” Ho hauria fet igual si el candidat hagués sigut un home?

Fa un parell d’anys, una jove ginecòloga que acabava d’accedir al càrrec de cap d’obstetrícia i ginecologia d’un hospital públic de la nostra ciutat m’explicava que, després de la primera reunió de treball de l’equip, va haver de demanar a l’anterior cap que mai més, en una reunió de treball, s’adrecés a ella com a “xateta”.

Fa un temps, una professional em comentava que en la seva empresa havien contractat un noi i una noia per ocupar dos llocs de feina idèntics. Ella, uns dies després que els dos s’incorporessin a la feina, va voler veure com els dos nous companys havien reflectit en el seu perfil en una xarxa social molt popular entre els professionals del sector el fet d’haver accedit a aquest nou lloc de feina. La diferència era gran: ella simplement anomenava el lloc de feina tal com l’empresa l’havia anunciat; ell, en canvi, feia servir expressions fosques i anglicismes que el relacionaven amb una suposada expertesa que ell no tenia més enllà que ella.

Aquestes situacions es produeixen mitjançant el llenguatge, mitjançant la llengua. Tot això ho fem amb el llenguatge en ús, és a dir, amb els nostres usos comunicatius. Més enllà de les formes gramaticals que fem servir, és hora d’observar els nostres modes comunicatius per tal de promoure estils igualitaris de comunicació.

Fa molt de temps ja que sabem que els homes i les dones, parlant ara de forma general, no ens comuniquem exactament igual. Quan es van començar a descriure els diferents estils comunicatius de les dones i dels homes, aquesta diferència es veia com un obstacle per a les dones i es pensava que havíem d’aprendre a comunicar-nos com els homes, d’una manera més directa i assertiva. Avui ja sabem que la cosa no és tan senzilla. D’una banda, no es tracta que les dones abandonem els trets més característics de la nostra manera de comunicar-nos que, per ser breu, anomenaré aquí com un estil relacional o de rapport, per començar a adoptar els de l’estil més propi dels homes que es pot descriure com un estil informatiu o de report. Fer-ho així seria admetre que les dones ens comuniquem d’una manera menys vàlida que la que fan servir ells, la qual cosa no és certa. D’altra banda, si ho fem així, si parlem com ells, som jutjades molt severament tant per homes com per dones. Els estereotips de gènere segueixen vius i molts d’ells tenen a veure amb com ens comuniquem. Hem de buscar, doncs, altres vies. Per trobar-les, ens convé conèixer alguns trets de l’estil comunicatiu femení, que no són d’ús exclusiu per part de les dones, sinó que es troben més sovint en el discurs de les dones –o de les persones en situació de menor poder en la comunicació- que en el dels homes –o en el de les persones que ocupen les posicions de poder en la comunicació.
  • La indirecció: les dones empren amb més freqüència que els homes formulacions indirectes quan han de donar ordres o indicacions, de manera que de vegades no aconsegueixen el que esperen dels altres.
  • Els prefacis d’autodisminució ritual: més sovint que en la parla dels homes, les dones inicien les seves intervencions en la interacció parlada amb fórmules com ara “no sé si és exactament d’això del que esteu parlant”, “volia dir només una coseta”, “si ho he entès bé”, “no estic gaire ben informada sobre el tema, però…”. Així, amb la intenció de ser amables, afeblim la fermesa del que estem a punt de dir i ens guanyem alguna que altra interrupció.
  • L’ocultació dels propis èxits: les dones parlen dels seus propis èxits com si no fossin personals, sinó grupals, més sovint que els homes. Així, de vegades, diem “hem aconseguit l’objectiu” enlloc de “he aconseguit l’objectiu”, que és el que potser diria un col·lega home en la mateixa situació.
També hem de fer-nos conscients de fenòmens que es donen quan ens comuniquem amb dones. Alguns exemples:
  • Les interrupcions: les dones es queixen que són interrompudes en situacions d’interacció comunicativa formal. Ho són amb més freqüència que els seus companys. No aconsegueixen acabar de dir allò que volien dir.
  • El mansplaining (Solnit 2016): hi ha homes que parlen amb les dones amb condescendència, com si elles necessitessin més explicacions i més informació sobre els temes de la feina o del món. De vegades, els homes donen explicacions innecessàries i condescendents a dones que, sobre aquella matèria, en saben més que ells.
  • Les idees piratejades: de vegades, una dona fa una proposta i sembla que ningú la senti. Després, un home exposa la mateixa idea i, aleshores, el grup pren en consideració la proposta. Beard (2017) il·lustra aquest fenomen de la següent manera:
És una sordesa coneguda que va ser parodiada amb elegància en una vella vinyeta de la revista Punch en què un directiu diu: "És un suggeriment excel·lent, senyoreta Triggs. Potser algun dels homes aquí presents vulgui fer-lo.”

Montolio (2010) insisteix que cal conèixer i reconèixer aquests trets per decidir com volem comunicar-nos. Davant d’algunes de les conseqüències a les quals aquests fenòmens comunicatius donen lloc, proposo estratègies que, d’una banda, eviten situacions massa “violentes” i, d’altra banda, ajuden els altres a adonar-se’n del que està passant. Són estratègies que es basen en la sororitat, concepte que al·ludeix a les aliances i els pactes que es poden establir entre les dones a fi d’oferir resistència a les pressions de la discriminació per raons de sexe (Lagarde 2005).

Així, doncs, si ens adonem que una dona en un lloc de responsabilitat (A) està donant una ordre o una instrucció de manera massa indirecta, podem col·laborar amb ella per tal que la informació que vol donar quedi prou concretada, mitjançant preguntes que li donin especificitat. Per exemple, podem fer el que fa (B):
(A)    -Doncs sembla que estaria bé que l'informe estigués a punt dilluns a primera hora, oi?
(B)    -D'acord. A quina hora creus que hauria d'estar? I qui seria convenient que s'encarregués de redactar-lo? Com ens repartim la tasca?

I si una dona fa servir prefacis d’autodisminució ritual o amaga els seus èxits, nosaltres podem recordar per a la resta del grup els seus coneixements o els seus mèrits, estratègia que també ens serveix si assistim a una situació de mansplaining. Així, un “a mi m’interessa escoltar el que estava dient la Laura” seria una bona eina per reparar de manera subtil una interrupció, i un “crec que això era precisament el que mirava de dir la Laura” serviria per recordar qui ha plantejat originalment una idea que després ha estat piratejada.

No només volem ser visibles… també volem ser escoltades, sense prejudicis!

Referències bibliogràfiques:
  • BEARD, MARY. La veu i el poder de les dones. Barcelona: Arcàdia, 2017.
  • JUNYENT, M. CARME (ed.). Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana. Barcelona: Empúries, 2013.
  • LAGARDE, MARCELA. Para mis socias de la vida. Claves feministas para el poderío y la autonomía de las mujeres, los liderazgos entrañables y las negociaciones en el amor. Madrid: Horas y Horas, 2005.
  • MONTOLIO, ESTRELLA. Estratègies de comunicació per a dones directives. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Treball, 2010.
  • SOLNIT, REBECCA. Els homes m’expliquen coses. Barcelona: Angle Editorial, 2016.
  • SUBIRATS, MARINA. Forjar un hombre, moldear una mujer. Bellcaire d’Empordà: Editorial Aresta, 2013.

dijous, 7 de febrer de 2019

Documental “Crecer leyendo” Per una biblioteca inclusiva des de la infància

Avui l'entrada ens l'escriuen des de la Fundació Biblioteca Social, amb qui el CEESC col·laborem com a jurat del premi “Biblioteca pública i compromís social”.

La Fundació Biblioteca Social es presenta al juny de 2014 i cada any ha donat el premi Biblioteca pública i compromís social” als millors projectes fets per biblioteques i dirigits a col·lectius vulnerables. Constatem que molts d´aquests projectes estan dirigits a infants en risc d'exclusió.

Tenint present aquesta realitat, ja que un terç dels infants és en risc de pobresa, decidim dur a terme el documental: “Crecer Leyendo. Per una biblioteca inclusiva des de la infància. 





El documental ens mostra durant 19 minuts la situació actual de la infància i algunes de les diferents iniciatives que es porten a terme a diferents biblioteques per contribuir a superar aquesta realitat.

L´objectiu és evidenciar la necessitat d´invertir en la infància, quan la infància és el futur del país. El documental mostra exemples d´iniciatives que estan duent a terme biblioteques en aquest àmbit i la necessitat d´intervenir en la infància de forma coordinada amb altres entitats de proximitat: escoles, serveis socials, associacions de veïns, etc.