Una finestra a la web 2.0 que pretén que l’educació social tingui un lloc al món...

dimecres, 17 de juliol de 2019

Educació social i robòtica social


Isabel Maestre, educadora social. Col·legiada 35. Consultora en educació.

Segons els experts, “un robot social és aquell que interactua i es comunica amb les persones, de forma senzilla i agradable, seguint comportaments, patrons i normes socials”(1)  i “la robòtica social és l'estudi dels robots que són capaços d'interactuar i comunicar-se entre ells, amb els éssers humans i amb el medi ambient, dins de les estructures socials i culturals en les quals es mouen”(2) .

Però a nosaltres, quan pensem en un robot, la imaginació ens vola lliurement. Els podem veure com a màquines sofisticades substituint feines abans encarregades als humans, ja sigui, per exemple, en la indústria o en la medicina. Tenim imatges d'aparells robòtics que complementen els nostres cossos per curar-nos, fer-nos més resistents, o de robots educatius que cada cop són més presents en escoles i centres de lleure. Fins i tot podem evocar els replicants que va popularitzar la pel·lícula de ciència-ficció Blade Runner.

Però el disseny d'un robot social és un repte especial, ja que el robot ha de ser capaç d'interpretar correctament les accions que realitza la persona amb qui està interactuant i respondre-hi de forma adequada.

Avui en dia ja disposem de robots socials amb formes més o menys antropomòrfiques pensats sobretot per a l'entreteniment i per a serveis assistencials. Els trobem en diferents entorns, sigui en espais públics, com escoles o hospitals, centres de treball o a les llars.

Alguns exemples són:

Paro o Nuka

És un robot amb forma de foca que s'adreça fonamentalment a persones grans que pateixen demència senil o Alzheimer, encara que també és habitual utilitzar-la amb persones que pateixen autisme i amb infants hospitalitzats.
Més informació

NAO

És un robot que té un aspecte similar al dels éssers humans, fa 58 cm d'alçada i es caracteritza per ser capaç de reconèixer cares, veus i objectes, fet que li permet interactuar amb les persones. S'utilitza amb persones amb autisme.

Pepper

És un robot humanoide de 120 cm, programable i dissenyat per a interactuar amb persones. La seva tecnologia li permet detectar el llenguatge verbal i el no verbal, la posició del cap i el to de veu, per a reconèixer l'estat emocional i individualitzar cada interacció. Això provoca un sentiment d'empatia i una connexió entre robot-persona.
Més informació

Leka

És capaç de comprendre els estímuls que percep i respondre-hi amb diferents colors i llums Té una pantalla a través de la qual reflecteix una boca i dos ulls, que expressen diferents sentiments i emocions que els infants amb autisme són capaços de comprendre.

Furhat

Es considera el robot social més avançat del món. Està pensat per establir una comunicació el més similar possible a la que establim entre humans. El seu rostre és una pantalla personalitzada que mostra expressions adequades a la conversa, manté el contacte visual amb el seu interlocutor, disposa de paquets de veus en 30 idiomes diferents, entre altres característiques.
Més informació aquí i aquí


Cada dia s'estan dissenyant més màquines enfocades a ajudar persones amb capacitats físiques limitades per l'edat o per alguna malaltia o traumatisme incapacitant.

Des de 2017, a Tòquio existeix la residència Shintomi, que compta amb robots que realitzen una infinitat de tasques al servei de les persones grans: des de traslladar-los fins a monitoritzar-ne el son o fer-los companyia. Això és possible perquè el govern japonès està impulsant la producció d’aquests dispositius robòtics per tal que, el 2020, les màquines cuidin del 80% de la gent gran que ho necessiti. Japó té un seriós problema amb la manca de personal i l'alt envelliment de la població, per això ha ideat un pla tecnològic que permeti suplir aquest buit.

Un aspecte important a tenir present és que tots els robots socials disposen d'intel·ligència artificial, que els permet aprendre del seu entorn i poder reaccionar a diferents situacions de manera correcta. Aquesta intel·ligència és la que els dota d'autonomia. Naturalment amb els anys aquesta intel·ligència serà més sofisticada, fins al punt que els robots realment puguin prendre les seves pròpies decisions.

De moment ja tenim un exemple amb Sophia. És un fenomen mediàtic i un símbol de la nova revolució de la intel·ligència artificial. La seva pell està feta d'una silicona especial, imita més de 60 gestos i expressions humanes, les càmeres dels seus ulls registren i analitzen el que veu… És el primer robot amb drets: ha obtingut la ciutadania saudita i gaudeix de més drets que les dones d'aquest país. Des de DotCSV, espai divulgatiu d'entusiastes de la tecnologia, fan una crítica de la Sophia presentant-la com una gran obra d'enginyeria i una gran farsa al mateix temps. Es valora positivament la fita aconseguida a l'ajuntar moltes tecnologies diferents basades en intel·ligència artificial en un sol sistema. Així mateix, reconeix el valor d'impacte social que produeix. Però ens fa veure que malgrat tot és sols un robot que parla, però no parla escollint ell mateix el que diu, sinó seguint les pautes d'un guió que un humà ha escrit i programat. El problema és quan els responsables de l'empresa que crea el robot ens diuen que Sophia està viva i té sentiments. Arriba a ser preocupant quan veiem que li fan dir coses com que "està disposada a destruir els humans" o que "els robots trauran la feina als humans". L'ús sensacionalista d'aquestes afirmacions alimenten la por i el desconeixement sobre robòtica i intel·ligència artificial. Sophia serveix d'exemple per veure que el problema no és el robot o la seva tecnologia sinó l'ús que en fan els seus creadors.
Més informació

Per a la majoria dels experts en robòtica social, en un futur pròxim, tots tindrem un d'aquests companys a casa, igual que tenim un ordinador o un mòbil. Faran d'entrenadors personals, professors de reforç, assistents personals…

Per a alguns la meta és crear un futur on els humans i els androides convisquin junts i estan convençuts que els robots han de tenir una aparença humana perquè funcionin amb èxit entre nosaltres.

El desenvolupament de la robòtica social planteja una sèrie de controvèrsies a les quals els educadors i educadores no podem quedar aliens. Ens planteja qüestions sobre de qui som, de les nostres relacions amb els altres, de fins on permetem que els robots facin tasques "humanes".

Al mateix temps hem d'enfrontar-nos a aspectes sobre la privacitat i seguretat, sobre el mal ús i els límits entre humans i màquines. També, sobre quin tipus de relació volem establir amb aquests robots que contínuament recullen les nostres dades per aprendre; una informació que a vegades va a la xarxa, en teoria, per tal de fer els robots encara més intel·ligents. Però, de qui seran aquestes dades? I quin ús en faran tercers?

El debat sobre els límits ètics i morals dels robots ha de ser social. Ara aquestes qüestions es deixen als enginyers i científics, però ens corresponen a tots. Els robots socials inclouen el nostre pensament social, la nostra intel·ligència social i emocional, a més a més de la intel·ligència cognitiva. Hem de decidir si volem robots socials dissenyats amb tecnologia més humanista, sistemes que reforcin les nostres capacitats humanes, que ens empoderin, ens ajudin a potenciar la vida de la gent, que ens ajudin a aprendre, a desenvolupar-nos. O robots socials amb tecnologies addictives i que ens aïllin socialment.

El repte està en aconseguir robots que no ens deshumanitzin, sinó que potenciïn tot allò que ens fa humans.

---
(1) Rafael Rivas E., Eladio Dapena G. (s.f.). Construcción de un Robot con Habilidades Sociales, LASDAI.
(2) International Journal of Social Robotics, Springer. 

--
Article publicat a les pàgines 23 a 25 del Full Informatiu núm. 88 - Estiu 2019 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada