Una finestra a la web 2.0 que pretén que l’educació social tingui un lloc al món...

dimarts, 5 de març de 2019

Consideracions per a una comunicació igualitària

Irene Yúfera, lingüista i membre del grup EDAP (Estudis del Discurs Acadèmic i Professional) de la Universitat de Barcelona ens va escriure aquest article sobre comunicació igualitària per al Full Informatiu d'hivern i hem pensat que seria bona idea reproduir-lo al nostre blog per celebrar el 8 de març, Dia Internacional de la Dona.

Ja fa algunes dècades que institucions i organitzacions promouen i practiquen el llenguatge inclusiu o no sexista. Aquesta iniciativa, que planteja, entre d’altres, l’ús preferent de termes col·lectius (la ciutadania, l’advocacia, el personal d’infermeria…) o de desdoblaments de gènere (els i les assistents socials, les actrius i els actors…) ha assolit fites innegables pel que fa a la consciència de la necessitat de visibilitzar les dones en el discurs, malgrat les sòlides objeccions expressades per alguns lingüistes respecte dels mecanismes triats per aconseguir-ho (Junyent 2010).

La necessitat que les dones siguin recognoscibles en el discurs no parteix dels sistemes lingüístics, sinó de la idea que l’ús que fem del llenguatge pot ajudar a reflectir algunes de les conquestes socials que les dones han fet al llarg dels anys, i que poden restar ocultes si no hi ha una reflexió amb perspectiva de gènere sobre la manera en què en parlem. Així, en ocasions, el masculí genèric no és en realitat genèric, tal com es pot comprovar en els exemples següents, en els quals es produeix el que s’anomena un salt semàntic, un fenomen que respon a la visió androcèntrica del món. Vegem-ne dos exemples:
1.    En aquesta empresa obliguen els comercials a portar corbata.
2.    Als anglesos els agrada més el te que el cafè, i les dones rosses que les morenes.
Òbviament, usos com aquests s’han d’evitar. Les recomanacions del llenguatge no sexista presenten, però, algunes limitacions importants. Potser la més rellevant és la possibilitat que es faci servir un llenguatge formalment inclusiu sense tenir en realitat cap reflexió sobre la igualtat entre les persones. Estem en risc de tirar endavant un canvi exclusivament formal, cosmètic, que no ens ajudaria a avançar en el sentit de la veritable inclusió. De vegades, la forma del que algú diu sembla igualitària, però els continguts romanen invariablement sexistes, com en el cas següent, un exemple que circula des de fa anys per les facultats d’educació:
Els nens i les nenes avui no tenen qui els ajudi a fer els deures a casa perquè les seves mares treballen.
Un altre problema és que els desdoblaments de gènere es facin servir de manera esbiaixada. Alguns estudis mostren com podem caure en el parany de desdoblar només conceptes amb una valoració social positiva, mentre defugim el desdoblament de formes que fan al·lusió a altres característiques que no són socialment valorades (Junyent 2010). Aquest biaix representa un risc major: el de crear una imatge discursiva negativa dels homes. El camí cap a la igualtat és un camí del conjunt de la societat i per al conjunt de la societat.

En aquest mateix sentit, cal dir que tampoc no resulten plenament satisfactoris els desdoblaments de gènere en un moment en què els binarismes ja no arriben a abastar la varietat d’identitats sexuals que assumim com a pròpies les persones dels nostres dies. Segons planteja Subirats (2013), la imposició dels manaments de gènere hauria de desaparèixer per tal que, lliures també dels estereotips que hi van lligats, s’instaurés la llibertat de situar-se en el continuum de la identitat que es desenvolupa entre els dos pols del masculí i el femení.

Tenint en compte les limitacions dels canvis en els sistemes gramaticals de gènere en les nostres llengües –les llengües amb marques gramaticals de gènere són poques, i les llengües que no tenen gènere gramatical no sembla que hagin donat lloc a comunitats menys sexistes–, cal que continuem avançant i, per tal de fer-ho, podem posar la nostra lent no tant en el llenguatge com en allò que fem amb ell, és a dir, en la comunicació.

El llenguatge configura la nostra realitat en el sentit que mitjançant el llenguatge s’estableixen un munt de situacions comunicatives que contribueixen a reproduir o modificar les nostres relacions de poder. Vegem-ne uns exemples.

Recentment, en un concurs per ocupar una plaça en la universitat pública, després de l’exposició de la candidata, un membre del tribunal, una dona, inicia la seva intervenció dient: “senyoreta X, vostè és molt jove, és molt guapa i té molta energia.” Ho hauria fet igual si el candidat hagués sigut un home?

Fa un parell d’anys, una jove ginecòloga que acabava d’accedir al càrrec de cap d’obstetrícia i ginecologia d’un hospital públic de la nostra ciutat m’explicava que, després de la primera reunió de treball de l’equip, va haver de demanar a l’anterior cap que mai més, en una reunió de treball, s’adrecés a ella com a “xateta”.

Fa un temps, una professional em comentava que en la seva empresa havien contractat un noi i una noia per ocupar dos llocs de feina idèntics. Ella, uns dies després que els dos s’incorporessin a la feina, va voler veure com els dos nous companys havien reflectit en el seu perfil en una xarxa social molt popular entre els professionals del sector el fet d’haver accedit a aquest nou lloc de feina. La diferència era gran: ella simplement anomenava el lloc de feina tal com l’empresa l’havia anunciat; ell, en canvi, feia servir expressions fosques i anglicismes que el relacionaven amb una suposada expertesa que ell no tenia més enllà que ella.

Aquestes situacions es produeixen mitjançant el llenguatge, mitjançant la llengua. Tot això ho fem amb el llenguatge en ús, és a dir, amb els nostres usos comunicatius. Més enllà de les formes gramaticals que fem servir, és hora d’observar els nostres modes comunicatius per tal de promoure estils igualitaris de comunicació.

Fa molt de temps ja que sabem que els homes i les dones, parlant ara de forma general, no ens comuniquem exactament igual. Quan es van començar a descriure els diferents estils comunicatius de les dones i dels homes, aquesta diferència es veia com un obstacle per a les dones i es pensava que havíem d’aprendre a comunicar-nos com els homes, d’una manera més directa i assertiva. Avui ja sabem que la cosa no és tan senzilla. D’una banda, no es tracta que les dones abandonem els trets més característics de la nostra manera de comunicar-nos que, per ser breu, anomenaré aquí com un estil relacional o de rapport, per començar a adoptar els de l’estil més propi dels homes que es pot descriure com un estil informatiu o de report. Fer-ho així seria admetre que les dones ens comuniquem d’una manera menys vàlida que la que fan servir ells, la qual cosa no és certa. D’altra banda, si ho fem així, si parlem com ells, som jutjades molt severament tant per homes com per dones. Els estereotips de gènere segueixen vius i molts d’ells tenen a veure amb com ens comuniquem. Hem de buscar, doncs, altres vies. Per trobar-les, ens convé conèixer alguns trets de l’estil comunicatiu femení, que no són d’ús exclusiu per part de les dones, sinó que es troben més sovint en el discurs de les dones –o de les persones en situació de menor poder en la comunicació- que en el dels homes –o en el de les persones que ocupen les posicions de poder en la comunicació.
  • La indirecció: les dones empren amb més freqüència que els homes formulacions indirectes quan han de donar ordres o indicacions, de manera que de vegades no aconsegueixen el que esperen dels altres.
  • Els prefacis d’autodisminució ritual: més sovint que en la parla dels homes, les dones inicien les seves intervencions en la interacció parlada amb fórmules com ara “no sé si és exactament d’això del que esteu parlant”, “volia dir només una coseta”, “si ho he entès bé”, “no estic gaire ben informada sobre el tema, però…”. Així, amb la intenció de ser amables, afeblim la fermesa del que estem a punt de dir i ens guanyem alguna que altra interrupció.
  • L’ocultació dels propis èxits: les dones parlen dels seus propis èxits com si no fossin personals, sinó grupals, més sovint que els homes. Així, de vegades, diem “hem aconseguit l’objectiu” enlloc de “he aconseguit l’objectiu”, que és el que potser diria un col·lega home en la mateixa situació.
També hem de fer-nos conscients de fenòmens que es donen quan ens comuniquem amb dones. Alguns exemples:
  • Les interrupcions: les dones es queixen que són interrompudes en situacions d’interacció comunicativa formal. Ho són amb més freqüència que els seus companys. No aconsegueixen acabar de dir allò que volien dir.
  • El mansplaining (Solnit 2016): hi ha homes que parlen amb les dones amb condescendència, com si elles necessitessin més explicacions i més informació sobre els temes de la feina o del món. De vegades, els homes donen explicacions innecessàries i condescendents a dones que, sobre aquella matèria, en saben més que ells.
  • Les idees piratejades: de vegades, una dona fa una proposta i sembla que ningú la senti. Després, un home exposa la mateixa idea i, aleshores, el grup pren en consideració la proposta. Beard (2017) il·lustra aquest fenomen de la següent manera:
És una sordesa coneguda que va ser parodiada amb elegància en una vella vinyeta de la revista Punch en què un directiu diu: "És un suggeriment excel·lent, senyoreta Triggs. Potser algun dels homes aquí presents vulgui fer-lo.”

Montolio (2010) insisteix que cal conèixer i reconèixer aquests trets per decidir com volem comunicar-nos. Davant d’algunes de les conseqüències a les quals aquests fenòmens comunicatius donen lloc, proposo estratègies que, d’una banda, eviten situacions massa “violentes” i, d’altra banda, ajuden els altres a adonar-se’n del que està passant. Són estratègies que es basen en la sororitat, concepte que al·ludeix a les aliances i els pactes que es poden establir entre les dones a fi d’oferir resistència a les pressions de la discriminació per raons de sexe (Lagarde 2005).

Així, doncs, si ens adonem que una dona en un lloc de responsabilitat (A) està donant una ordre o una instrucció de manera massa indirecta, podem col·laborar amb ella per tal que la informació que vol donar quedi prou concretada, mitjançant preguntes que li donin especificitat. Per exemple, podem fer el que fa (B):
(A)    -Doncs sembla que estaria bé que l'informe estigués a punt dilluns a primera hora, oi?
(B)    -D'acord. A quina hora creus que hauria d'estar? I qui seria convenient que s'encarregués de redactar-lo? Com ens repartim la tasca?

I si una dona fa servir prefacis d’autodisminució ritual o amaga els seus èxits, nosaltres podem recordar per a la resta del grup els seus coneixements o els seus mèrits, estratègia que també ens serveix si assistim a una situació de mansplaining. Així, un “a mi m’interessa escoltar el que estava dient la Laura” seria una bona eina per reparar de manera subtil una interrupció, i un “crec que això era precisament el que mirava de dir la Laura” serviria per recordar qui ha plantejat originalment una idea que després ha estat piratejada.

No només volem ser visibles… també volem ser escoltades, sense prejudicis!

Referències bibliogràfiques:
  • BEARD, MARY. La veu i el poder de les dones. Barcelona: Arcàdia, 2017.
  • JUNYENT, M. CARME (ed.). Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana. Barcelona: Empúries, 2013.
  • LAGARDE, MARCELA. Para mis socias de la vida. Claves feministas para el poderío y la autonomía de las mujeres, los liderazgos entrañables y las negociaciones en el amor. Madrid: Horas y Horas, 2005.
  • MONTOLIO, ESTRELLA. Estratègies de comunicació per a dones directives. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Treball, 2010.
  • SOLNIT, REBECCA. Els homes m’expliquen coses. Barcelona: Angle Editorial, 2016.
  • SUBIRATS, MARINA. Forjar un hombre, moldear una mujer. Bellcaire d’Empordà: Editorial Aresta, 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada