L’educació social visibilitzada

El David Vázquez ens acompanya aques any al Carnaval de Blogs des d'aquí: 


No, no estamos en el mismo barco.
En todo caso estamos en el mismo mar.
Unos en yates.
Otros agarrados de algo que ayuda a flotar.
Y otros sin nada, con sus únicas fuerzas.


El text de capçalera d’aquest article em va interpel·lar els primers dies de pandèmia. Encara no he estat capaç d’esbrinar l’autoria, però del que estic segur és que reflecteix molt bé allò que a molts educadors i educadores socials ens fa moure i ens fa sentir com a una professió essencial, com s’ha demostrat des del primer dia de confinament. 

Hem estat essencials i no ens hem quedat a casa, seguim estant disponibles perquè el nostre treball cada vegada és més necessari. L’estat d’alarma ens ha visibilitat. Llàstima que hagi hagut de ser per aquest motiu, però hem de reconèixer que s’ha parlat més de nosaltres en aquests mesos d’abril i maig, que en molts anys de vida com a professió reconeguda. Als mitjans de comunicació convencionals, escrits i audiovisuals, érem presents i penso que d’alguna manera la societat ha entès una mica millor quines són les nostres funcions, així com el nostre encàrrec. Un pas endavant.


S’ha posat de manifest que l’educador social és una professió àmplia que té la seva raó de ser i desenvolupa la seva intervenció a centres d’acollida de menors, a centres de mesures judicials, a pisos d’acollida i de protecció de menors d’edat, a comunitats terapèutiques, a centres penitenciaris, a recursos per a persones amb diversitat funcional, amb dones víctimes de violència masclista, a programes d’atenció a persones sense llar, a programes d’atenció familiar, a residències de gent gran, a serveis socials bàsics..., etc. Un munt d’espais i contextos on esforçar-se per garantir el dret a la cultura i a la vida, en definitiva el dret a la ciutadania.

Podem afirmar que som i serem al costat de les persones, treballant i acompanyant l’autoestima i l’autonomia, realitzant visites a domicili, la resolució de conflictes, fent escolta activa, fomentant les competències bàsiques, la creativitat, generant confiança i relacions segures, fent seguiments escolars, assegurant i garantint les necessitats bàsiques o reduint el nivell d’estrès, per posar alguns exemples.

Especialment als espais i àmbit residencial, hem contingut i sobreviscut a situacions d’estrès i tensió de tota mena durant els temps de confinament. Era imprescindible no sortir al carrer i no fer activitats a l’exterior i és en aquest context quan les tensions són més bèsties i més dures.

Ho hem fet treballant a molts llocs sense cap mena de protecció en un principi, ni mascareta, ni guants i amb una distància de seguretat que era impossible de complir. També sense ordinadors, tauletes o dispositius electrònics a centres d’acollida o pisos tutelats, impossibilitat el dret a l’educació, en aquest cas, a distància. Han estat llavors els mateixos educadors els que han dut a terme tasques d’alfabetització i reforç escolar, posant de manifest el vessant creatiu de la professió.

La crisi de la Covid-19 també ha posat llum a la crua realitat que vivim dins el sector, de la mateixa manera que ha evidenciat la necessitat del professional de l’atenció socioeducativa. Ens hem hagut d’adaptar i han calgut canvis de protocols que impacten tant en els educadors, com a les persones ateses. Els i les educadores han hagut de fer de bombers en molts casos, apagant focs i lluitant contra les adversitats d’una batalla per a la que no estàvem preparats. En molts casos ha calgut deixar d’acompanyar a la persona per, literalment, poder tapar forats. Ha estat necessari reivindicar-se, dignificar la professió i reinventar-se en aquests moments difícils, amb una incidència especial allà on la figura de l’educador social és el professional diana: Centres d’Acollida, CRAE’s, CREIs, Pisos Assistits..., etc.

En el meu dia a dia, actualment acompanyant precisament a joves tutelats i extutelats a pisos assistits, d’autonomia i d’inserció, especialment el moment en què es va decretar l’estat d’alarma aquesta crisi social i sanitària també ha permès veure que els nois i les noies han crescut, alguns han complert els 18 anys i se’ls ha acabat la protecció de la llei d’infància. Arriben a la majoria d’edat sota el paraigua de la Llei de Serveis Socials i aquesta hauria de fer la funció de família que els sosté i acompanya fins a l’autonomia. Perquè no els volem dependents d’ajudes, sinó amb drets a l’emancipació i a la formació, perquè sabem que mitjançant l’apoderament tiraran endavant, perquè amb el nostre suport se sentiran acompanyats i perquè ens hem de seguir visibilitzant per seguir sent essencials. 

Sense viatjar en iots ni en llanxes, però amb les forces necessàries per seguir surfejant les onades que vindran.

David Vázquez Villamor, educador social. Col. 5992.
@lopetitcomite


Fotografia: Esperança Jaume