Una finestra a la web 2.0 que pretén que l’educació social tingui un lloc al món...

dilluns, 17 de juny de 2019

Què és passar una oposició? No ho sé, Encara no l’he passat


La C., que prefereix restar a l’anonimat, porta més de deu anys treballant d’educadora social a centres penitenciaris com a interina. Des del març de 2018 està preparant un procés d’oposicions que, un any després, encara no té data d’examen. Ens explica la seva experiència.

Què implica ser personal funcionari? Treballar a canvi d’un sou, tenir oportunitats de mobilitat i promoció professional i saber que comptes amb un lloc de treball per a tota la vida.


Què implica ser interina? Treballar a canvi d’un sou i, en el meu cas, estabilitat laboral. Potser amb aquest comentari em llençaré pedres sobre la meva teulada però, no ho podem negar, treballar per a l’Administració té certes garanties que no té un educador que treballa fora de l’Administració. Sí, potser he tingut sort i fins ara he ocupat vacants allà on jo he volgut. Sí, és cert, hi ha interins que d’un dia per l’altre se’n van al carrer o els toca desplaçar-se, ser interí també suposa inestabilitat; no ha estat el meu cas, però aquestes també són circumstàncies comunes amb educadors que no treballen per a l’Administració. Ara bé, ser interí implica, també, no tenir possibilitat de mobilitat ni de promoció professional. Treballar sabent que, tard o d’hora, caldrà passar per una oposició, per molts anys que hagin passat.

Què implica passar per una oposició? En el meu cas, implica molt sacrifici, moltes hores, nervis, desesperació i també complicitat, companyonia, riures i sentiment de pertinença. Sentir que la teva vida, tal i com te l’has muntat fins al moment, pot canviar radicalment en funció de si SUPERES o NO SUPERES un examen. És més, no només si el superes, sinó que, en funció de la NOTA, podràs escollir quina serà la plaça que hi ocuparàs. En altres paraules, si no treus bona nota et pots quedar al carrer o que et toqui anar a treballar a qualsevol lloc de Catalunya.


Què està passant?
Quan treballes d’educadora social per a l’Administració de manera interina saps que tard o d’hora et tocarà passar per una oposició, són les regles del joc. Unes regles del joc que accepto però que no comparteixo. Quan portes més de deu anys treballats i mai han arribat, comences a pensar que són com un eclipsi solar (només passa un cop cada mil anys). Des de la creació del Cos de Diplomats d’Educació Social de la Generalitat l’any 2002, no hi ha hagut mai un procés d’oposició. Actualment treballem 528 educadors i educadores socials en l’àmbit de l’execució penal, dels quals més del 80% som interins. Des del 2007 s’han oberts els centres penitenciaris de Brians 2, Joves, Lledoners, Puig de les Basses i Mas Enric. Des que treballo a l’Administració, ja havíem sentit veus de properes oposicions però mai com fins al març de 2018, poc després de veure que els nostres companys psicòlegs d’execució penal estaven en ple procés d’oposició. Ara ja era la nostra. Molts educadors que teníem clar que aquesta era l’oportunitat ens vam posar les piles i vam començar a posar-hi colzes.

Un cop passat el primer any, analitzant tot plegat, la primera paraula que em ve al cap és tristor. Sento pena per totes aquelles persones que, durant aquest temps (i el que ens falta), hem hagut de condicionar les nostres vides i les de les nostres famílies per un procés poc transparent, poc clar, poc planificat… No són tonteries, ni rebequeria d’opositor, estem parlant d’un temps perdut on no hi ha celebracions familiars, on els nostres nens han de renunciar a molt i a molts caps de setmana sense mares, sense pares… persones que posposen maternitats, contes que mai s’explicaran, amics que no cuidaràs, familiars a qui no visitaràs, experiències que no gaudiràs… i molt de temps personal dedicat a estudiar. Encara continuem en el procés i, vist com estan anant les coses, sense esperança en els terminis, en les previsions…

L’estiu passat estudiàvem força perquè segons la web del Departament la publicació de la convocatòria havia de ser al novembre de 2018! Però va passar novembre i, no només van allargar la previsió de convocatòria fins al gener, sinó que es va publicar el nou temari que ens va obligar a replantejar/reorganitzar el contingut d’estudi. Després de portar vuit mesos estudiant, hi havia parts que desapareixien del temari, canviaven de lloc o s’ampliaven. Fins a finals d’any, les acadèmies no van començar a treure nous temaris amb comptagotes. Vam passar gener mirant cada dia la web esperant la publicació de la convocatòria i l’únic que vam trobar va ser que canviaven la previsió a març. Va arribar el 10 de març i ho van canviar a: per determinar. I va saltar la notícia, Funció Pública aturava el procés de publicació de la convocatòria fins a nou avís. Sort que en pocs dies es va solucionar i, sense perdre de vista que tant canvi ens havia convertit en éssers desconfiats de mena, el passat 20 de març es va publicar al DOGC la resolució que posava en marxa oficialment l’engranatge de l’oposició. Ja està, ja la tenim aquí i cada dia és una mica més real.

Tot i tenir uns nivells d’interinatge brutals a l’Administració pública, com ja he dit, mai m’han donat l’oportunitat de participar en una oposició del meu àmbit. I sense ànim de culpar ningú ni de buscar-ne responsables, penso si no seria demanar massa tenir una planificació i complir-la. No crec que sigui una utopia. No soc experta en aquestes qüestions però en tinc un exemple: al mes d’octubre, l’Ajuntament de Barcelona preveu una convocatòria d’oposició d’educadors socials; al gener de 2019 publiquen convocatòria, i ja tenim llistat provisional d’exclosos i admesos i una data del primer examen: 27 d’abril. No sé, jo no soc experta però a mi em sembla que hi ha altres formes de fer.

El pitjor per mi és la impotència, saber que no hi ha res a les teves mans, que no pots fer res si algú decideix per tu que t’has de quedar un altre estiu sense gaudir de la teva família, que has de seguir pagant cursos a les acadèmies per mantenir els coneixements, que has de seguir pagant perquè una cangur cuidi dels teus nens i renunciant, renunciant… Això, a més dels sotracs que et dona el cor cada vegada que reps una notícia que repercuteix directament en tu i en el teu voltant; l’angoixa, la son, les nits sense dormir, el desànim, etc. Gràcies a una administració que per molt que presumeix de transparència encara està molt allunyada de les persones que la fan funcionar. Fa poc un company em va dir que això ens fa estar més a prop dels nostres interns de Centres Penitenciaris, que així és com se senten quan no podem donar resposta a les seves demandes o quan se senten impotents per un sistema que decideix per ells. Sí, crec que té raó.

No sé com acabarà tot plegat, però no tinc dubte que difícilment aquesta cursa de fons contracorrent servirà per demostrar la meva vàlua com a professional, com a persona, com a companya. Em sembla que de ben poc servirà.


--
Article publicat a les pàgines 18 i 19 del Full Informatiu núm. 87 - Primavera 2019 
-- 

NOTA: El passat 14 de juny es va publicar la data definitiva per a aquest procés d'oposicions: 27 de juliol de 2019.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada