Ferran Joanmiquel "El teatre és, sense cap mena de dubte, un mirall que ens retorna allò que som i que fem com a societat"
Avui us acostem a una obra de teatre que narra la història de l'Èric, un jove amb problemes familiars que viu
en un centre residencial d'acció educativa (CRAE), i que està a punt de
fer el salt a un pis tutelat, ja que li queden pocs dies per fer els 18
anys. Tot es complica quan agredeix un company del centre i, espantat i
confús, decideix fugir. Es tracta de “Vidres al ulls”, de la companyia Cos a Cos.
Hem parlat amb el seu autor i director, en Ferran Joanmiquel. En el món de les arts escèniques ha treballat en diferents coses: com a ballarí, com a actor. Des de fa uns anys, també com a professor de teatre (treballant amb grups de joves i adults en diferents àmbits educatius i socioculturals), i més recentment, com a autor i director.
Ferran, per què tries de protagonista de la teva obra, un noi de 17 anys que s'escapa d'un CRAE?
En la tria de l’obra, ja des del moment que la vaig començar a escriure, a concebre com a obra, hi van intervenir diferents factors que es van combinar. Per una banda, a nivell personal, m’interessava molt entrar en el món interior d’un personatge mogut, bàsicament, per aquella dinàmica que s’estableix entre la ràbia i la necessitat d’afecte, coses que, d’alguna manera, crec que es retroalimenten. I, per l’altra, el meu entorn d’amistats està farcit d’educadors/ores socials i persones que treballen en el camp de la psicologia amb adolescents. Moltes d’aquestes persones han treballat i treballen en algun CRAE, de manera que al llarg del temps i de les converses, a mi se m’havia anat fent una mena de pòsit sobre el tema. A banda, jo mateix ja fa temps que treballo com a professor de teatre amb grups de joves i havia tingut l’oportunitat de treballar amb nois i noies de diferents CRAEs. La meva idea a l’hora d’escriure el text era, bàsicament, posar-me en la pell de l’Èric, el protagonista de l’obra, mirar el món a través dels seus ulls, intentar entendre les seves emocions i els seus arguments, que molt sovint confronten el món que l’envolta.
Coneixies, abans d'escriure l'obra, la situació real que viuen joves ingressats en un CRAE? Com ho fas per acostar-t'hi?
Abans de començar a escriure l’obra, vaig fer una sèrie d’entrevistes amb diferents persones que treballen en aquest camp, ja sigui des de l’educació social com des del treball terapèutic sistèmic. Vaig mirar de recollir informació i mirar d’organitzar el material d’una manera més profunda del que havia anat escoltant en les converses informals fins a aleshores. A part de la dimensió, diguem-ne més tècnica de l’assumpte, m’interessava molt conèixer com és l’ambient d’un centre (tot i que cadascun és diferent, naturalment), com s’hi respira, quines són les reaccions, anhels i pors del noi o noia que està a punt de deixar el món del centre per passar a la major autonomia que suposa un pis tutelat, ja que aquesta és la realitat concreta del protagonista de l’obra. Cal dir però, que el text, evidentment, no està basat en cap cas real i que tot i que m’he documentat, tot el que hi apareix és ficció. A part d’això, vaig llegir diferents llibres i articles relacionats amb el tema. Un llibre que vull destacar perquè em va causar un fort impacte és “Más fuerte que el odio”, d’en Tim Guenard; i també l’article del pedagog francès Fernand Deligny “Permitir, trazar, ver”, que em va interessar per la seva mirada poètica i creativa sobre el tema.
Quina resposta vas obtenir al contactar amb la gent del sector social quan els explicaves quin tipus d'obra volies crear?
Al principi, quan els explicava el projecte, la resposta de la gent amb la que vaig parlar va ser sempre molt positiva, em deien que podia ser molt interessant i fins i tot necessari el fet de tractar aquesta realitat a través d’una obra de teatre, ja que aquest és un tema força desconegut o invisibilitzat per a la majoria de la gent. Després, un cop ja començat el procés de muntatge de l’obra, vàrem començar a fer-ne difusió entre diferents centres i entitats i ens vàrem trobar amb alguna reticència, que crec ben natural, ja que entenc que abordar aquest tema implica certa responsabilitat.
L’Èric, el protagonista de “Vidres als ulls”, està interpretat per l'Andreu Casadellà, un jove actor que en aquest muntatge fa el seu debut en el teatre professional. Hem de pensar que l’obra és gairebé un monòleg, ja que a part de l'Èric, en l'obra hi apareix un personatge més que, segons Joanmiquel "no deixa de ser un alter ego del protagonista".
+(237+de+418)-21.jpg)
Com has treballat amb l'actor protagonista per arribar a construir aquest personatge?
El treball amb l’Andreu, ha estat un procés, per a mi, molt satisfactori. Des del començament tenia clar que volia un actor jove molt proper a l’edat de l’Èric, que representa que està a punt de fer els divuit (l’Andreu té dinou anys). Volia un actor que donés sensació d’autenticitat malgrat que potser no tingués una gran experiència teatral prèvia. L’Andreu havia fet teatre amateur i s’havia format dos anys a l’escola de teatre El Galliner de Girona. Tractant-se d’un monòleg, el repte era doncs considerable! Però a ell li va interessar el projecte des del primer moment i jo estava convençut de les seves capacitats. La veritat és que durant el procés d’assajos hem estat acompanyats per dues persones que treballen en el camp terapèutic amb adolescents que ens han assessorat i que ens han ajudat moltíssim a poder entendre la realitat i el món interior de l’Èric. La construcció del personatge ha estat molt natural i orgànica, en el sentit que el treball amb l’Andreu ha estat molt de tu a tu. Anàvem sumant capes al personatge a mesura que tots dos l’anàvem coneixent i entenent cada vegada més a fons. Un tema clau ha estat entendre l’Èric d’una manera diguem-ne molt visceral: entendre que es mou a partir de la tensió que existeix entre la ràbia i la necessitat d’afecte.
Com va anar l'estrena? Us van venir a veure joves de CRAES, oi? quina va ser la seva resposta?
L’estrena va anar molt bé, la veritat és que n’estem molt contents, i no només pel que fa al resultat, sinó que també per com hem arribat a aquest resultat. Els comentaris que ens ha fet arribar el públic són en general molt positius. Hem fet tres funcions a la sala La Planeta de Girona, i l’últim dia, que era la funció del diumenge a la qual varen assistir la majoria de CRAEs que havíem convidat gràcies a una subvenció del Departament d’Acció Social de la Diputació de Girona, va ser molt emotiu. Tant els educadors com els joves que varen venir (64 persones de 10 centres diferents de les comarques gironines), varen sentir-se molt identificats amb el que varen veure damunt de l’escenari. Per a aquell dia, a més, aprofitant que venien els joves dels centres, havíem organitzat una xerrada-posada en comú entre el públic, els especialistes en teràpia sistèmica Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan, i en Moha, un noi que ara té vint anys però que va viure durant tota la seva infantesa en un centre i que tenia ganes d’explicar la seva experiència personal. La resposta per part del col·lectiu de joves i d’educadors va ser molt bona.
Quin és el camí previst a partir d'ara per "vidres als ulls"?
El camí passa per donar més vida a l’espectacle i continuar fent bolos, com en diguem en argot teatral. S’han d’acabar de confirmar les dates, però en principi aquesta temporada portarem l’obra a Barcelona, i més endavant, de cares al maig, repetirem dos dies més a sala La Planeta de Girona. El panorama teatral-cultural està com està però això no treu que intentem de totes maneres mirar de trobar bolos, ja que és un projecte en el qual creiem molt i que pensem que és important fer-lo en complicitat amb les entitats que treballen en el sector.
Vidres als ulls és el primer muntatge de Cos a Cos, la companyia creada per tu mateix per fer teatre de temàtica social. Per què aquesta elecció? Teniu nous projectes en ment?
La vinculació amb el teatre de temàtica social ve de lluny. Personalment, m’he format en Teatre Social i de l’Oprimit (Augusto Boal) en diferents tallers internacionals. A Girona varem crear Kilalia, que és una associació que treballa en projectes de Teatre Social i de l’Oprimit amb diferents col·lectius des de fa una colla d’anys. Aleshores, a part d’El Mirador, que és una altra companyia amb la que estic treballant, Cos a Cos Teatre és, efectivament, un projecte teatral que vol realitzar, com a filosofia de base, projectes de temàtica social a través dels quals col·laborar amb aquelles entitats relacionades amb el tema corresponent. La idea és, bàsicament, fer xarxa i dinamitzar l’entorn social i cultural a través de la cultura i el teatre, ja que el teatre és, sense cap mena de dubte, un mirall que ens retorna allò que som i que fem com a societat. Tinc altres projectes al cap, però encara s’han d’acabar de concretar, el més important ara mateix és treure-li suc a “Vidres als ulls”.
Ferran, per què tries de protagonista de la teva obra, un noi de 17 anys que s'escapa d'un CRAE?
En la tria de l’obra, ja des del moment que la vaig començar a escriure, a concebre com a obra, hi van intervenir diferents factors que es van combinar. Per una banda, a nivell personal, m’interessava molt entrar en el món interior d’un personatge mogut, bàsicament, per aquella dinàmica que s’estableix entre la ràbia i la necessitat d’afecte, coses que, d’alguna manera, crec que es retroalimenten. I, per l’altra, el meu entorn d’amistats està farcit d’educadors/ores socials i persones que treballen en el camp de la psicologia amb adolescents. Moltes d’aquestes persones han treballat i treballen en algun CRAE, de manera que al llarg del temps i de les converses, a mi se m’havia anat fent una mena de pòsit sobre el tema. A banda, jo mateix ja fa temps que treballo com a professor de teatre amb grups de joves i havia tingut l’oportunitat de treballar amb nois i noies de diferents CRAEs. La meva idea a l’hora d’escriure el text era, bàsicament, posar-me en la pell de l’Èric, el protagonista de l’obra, mirar el món a través dels seus ulls, intentar entendre les seves emocions i els seus arguments, que molt sovint confronten el món que l’envolta.
Coneixies, abans d'escriure l'obra, la situació real que viuen joves ingressats en un CRAE? Com ho fas per acostar-t'hi?
Abans de començar a escriure l’obra, vaig fer una sèrie d’entrevistes amb diferents persones que treballen en aquest camp, ja sigui des de l’educació social com des del treball terapèutic sistèmic. Vaig mirar de recollir informació i mirar d’organitzar el material d’una manera més profunda del que havia anat escoltant en les converses informals fins a aleshores. A part de la dimensió, diguem-ne més tècnica de l’assumpte, m’interessava molt conèixer com és l’ambient d’un centre (tot i que cadascun és diferent, naturalment), com s’hi respira, quines són les reaccions, anhels i pors del noi o noia que està a punt de deixar el món del centre per passar a la major autonomia que suposa un pis tutelat, ja que aquesta és la realitat concreta del protagonista de l’obra. Cal dir però, que el text, evidentment, no està basat en cap cas real i que tot i que m’he documentat, tot el que hi apareix és ficció. A part d’això, vaig llegir diferents llibres i articles relacionats amb el tema. Un llibre que vull destacar perquè em va causar un fort impacte és “Más fuerte que el odio”, d’en Tim Guenard; i també l’article del pedagog francès Fernand Deligny “Permitir, trazar, ver”, que em va interessar per la seva mirada poètica i creativa sobre el tema.
Quina resposta vas obtenir al contactar amb la gent del sector social quan els explicaves quin tipus d'obra volies crear?
Al principi, quan els explicava el projecte, la resposta de la gent amb la que vaig parlar va ser sempre molt positiva, em deien que podia ser molt interessant i fins i tot necessari el fet de tractar aquesta realitat a través d’una obra de teatre, ja que aquest és un tema força desconegut o invisibilitzat per a la majoria de la gent. Després, un cop ja començat el procés de muntatge de l’obra, vàrem començar a fer-ne difusió entre diferents centres i entitats i ens vàrem trobar amb alguna reticència, que crec ben natural, ja que entenc que abordar aquest tema implica certa responsabilitat.
L’Èric, el protagonista de “Vidres als ulls”, està interpretat per l'Andreu Casadellà, un jove actor que en aquest muntatge fa el seu debut en el teatre professional. Hem de pensar que l’obra és gairebé un monòleg, ja que a part de l'Èric, en l'obra hi apareix un personatge més que, segons Joanmiquel "no deixa de ser un alter ego del protagonista".
+(237+de+418)-21.jpg)
El treball amb l’Andreu, ha estat un procés, per a mi, molt satisfactori. Des del començament tenia clar que volia un actor jove molt proper a l’edat de l’Èric, que representa que està a punt de fer els divuit (l’Andreu té dinou anys). Volia un actor que donés sensació d’autenticitat malgrat que potser no tingués una gran experiència teatral prèvia. L’Andreu havia fet teatre amateur i s’havia format dos anys a l’escola de teatre El Galliner de Girona. Tractant-se d’un monòleg, el repte era doncs considerable! Però a ell li va interessar el projecte des del primer moment i jo estava convençut de les seves capacitats. La veritat és que durant el procés d’assajos hem estat acompanyats per dues persones que treballen en el camp terapèutic amb adolescents que ens han assessorat i que ens han ajudat moltíssim a poder entendre la realitat i el món interior de l’Èric. La construcció del personatge ha estat molt natural i orgànica, en el sentit que el treball amb l’Andreu ha estat molt de tu a tu. Anàvem sumant capes al personatge a mesura que tots dos l’anàvem coneixent i entenent cada vegada més a fons. Un tema clau ha estat entendre l’Èric d’una manera diguem-ne molt visceral: entendre que es mou a partir de la tensió que existeix entre la ràbia i la necessitat d’afecte.
Com va anar l'estrena? Us van venir a veure joves de CRAES, oi? quina va ser la seva resposta?
L’estrena va anar molt bé, la veritat és que n’estem molt contents, i no només pel que fa al resultat, sinó que també per com hem arribat a aquest resultat. Els comentaris que ens ha fet arribar el públic són en general molt positius. Hem fet tres funcions a la sala La Planeta de Girona, i l’últim dia, que era la funció del diumenge a la qual varen assistir la majoria de CRAEs que havíem convidat gràcies a una subvenció del Departament d’Acció Social de la Diputació de Girona, va ser molt emotiu. Tant els educadors com els joves que varen venir (64 persones de 10 centres diferents de les comarques gironines), varen sentir-se molt identificats amb el que varen veure damunt de l’escenari. Per a aquell dia, a més, aprofitant que venien els joves dels centres, havíem organitzat una xerrada-posada en comú entre el públic, els especialistes en teràpia sistèmica Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan, i en Moha, un noi que ara té vint anys però que va viure durant tota la seva infantesa en un centre i que tenia ganes d’explicar la seva experiència personal. La resposta per part del col·lectiu de joves i d’educadors va ser molt bona.
Quin és el camí previst a partir d'ara per "vidres als ulls"?
El camí passa per donar més vida a l’espectacle i continuar fent bolos, com en diguem en argot teatral. S’han d’acabar de confirmar les dates, però en principi aquesta temporada portarem l’obra a Barcelona, i més endavant, de cares al maig, repetirem dos dies més a sala La Planeta de Girona. El panorama teatral-cultural està com està però això no treu que intentem de totes maneres mirar de trobar bolos, ja que és un projecte en el qual creiem molt i que pensem que és important fer-lo en complicitat amb les entitats que treballen en el sector.
Vidres als ulls és el primer muntatge de Cos a Cos, la companyia creada per tu mateix per fer teatre de temàtica social. Per què aquesta elecció? Teniu nous projectes en ment?
La vinculació amb el teatre de temàtica social ve de lluny. Personalment, m’he format en Teatre Social i de l’Oprimit (Augusto Boal) en diferents tallers internacionals. A Girona varem crear Kilalia, que és una associació que treballa en projectes de Teatre Social i de l’Oprimit amb diferents col·lectius des de fa una colla d’anys. Aleshores, a part d’El Mirador, que és una altra companyia amb la que estic treballant, Cos a Cos Teatre és, efectivament, un projecte teatral que vol realitzar, com a filosofia de base, projectes de temàtica social a través dels quals col·laborar amb aquelles entitats relacionades amb el tema corresponent. La idea és, bàsicament, fer xarxa i dinamitzar l’entorn social i cultural a través de la cultura i el teatre, ja que el teatre és, sense cap mena de dubte, un mirall que ens retorna allò que som i que fem com a societat. Tinc altres projectes al cap, però encara s’han d’acabar de concretar, el més important ara mateix és treure-li suc a “Vidres als ulls”.