El Col·lectiu IUS Dignum, encarregat del servei d’assessorament legal als col·legiats i col·legiades del CEESC ens fan arribar aquest article sobre la retallada en la paga extra del funcionariat. Esperem que sigui del vostre interès.
Senzillament, el Govern ha arribat tard!
Ángel Torrero de la Cruz. Advocat.
Aquesta és la conclusió que pot extreure's de l'obsessió del Govern per aplicar la tisora més enllà del que l'ordenament jurídic li permet.
Es tracta de l'article 2 del Reial decret llei 20/2012, de 14 de juliol, de mesures urgents per garantir l'estabilitat pressupostària que, entre altres retallades, suprimia íntegrament la paga extraordinària dels empleats públics, és a dir, funcionaris i laborals contractats per qualsevol estament públic ja sigui l’estat, les comunitats autònomes, els ajuntaments o l’empresa pública.
Aquest Reial decret pretén en el seu article 2 suprimir la paga extra del mes de desembre de 2012 a tot el personal del sector públic.
Cal aclarir que la paga extra que es paga al desembre és un pagament diferit del salari generat entre els mesos de juliol i desembre, tots dos inclosos.
En altres paraules, el que es podia cobrar en la nòmina ordinària de cada mes, queda ajornat per a la paga extraordinària de desembre. D'altra banda, s'entén que el salari es reporta per dies treballats (hores en el seu prorrateig), de tal manera que qualsevol mesura de l'empresari, amb o sense la conformitat de l'empleat, no pot implicar el no pagament de qualsevol salari o emolument reportat, li hagi o no estat pagat encara.
Diguem que aquest és el raonament bàsic que encaixa amb el principi de irretroactivitat de l'art. 9.3 de la CE, que “garanteix aquesta irretroactivitat per a qualsevol disposició sancionadora o restrictiva de drets”, sempre que sigui perjudicial per al seu receptor, i ho fan tant si la mesura ve d'un estament púbic com d'una empresa privada.
D'aquest principi ja han començat a fer-se ressò algunes sentències que a petició de part han entès, en essència, que aquesta llei no és aplicable pel que fa al salari reportat entre l'1 i el 15 de juliol de 2012, període en què la llei no estava en vigor però sí que s'estaven generant drets econòmics per als empleats públics.
Un acte de l'Audiència Nacional va elevar al març de 2013 una “qüestió d'inconstitucionalitat” al Tribunal Constitucional en entendre que aquest precepte podia ser inconstitucional en vulnerar l'esmentat art. 9.3 de la Constitució.
L'octubre de 2013, la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va fer també ressò d'aquest argument elemental i va obligar a pagar el dret econòmic generat en aquest interval de temps.
Finalment, i com a resolució més recent tenim la dictada per un jutjat social de Barcelona que va donar la raó, en aquest cas, a un treballador en el seu recurs.
No obstant això, l'experiència suggereix pensar que els estaments públics no mouran peça per pròpia iniciativa i que hauran de ser els interessats els que es mobilitzin reclamant de manera individual o col·lectiva al seu ocupador.
La manera de fer-ho és mitjançant la presentació d'un escrit, que no necessita ni advocat ni gran fonamentació jurídica, reclamant l'import generat com a paga extra en aquest termini i lliurar-lo al registre de l'ens corresponent, que ha de posar el segell amb la data d'entrada.
Des d'aquesta data, l'administració corresponent té un termini de 2 a 3 mesos, segons els casos, per contestar.
Si l'administració contesta desestimant la reclamació, el reclamant té un termini de dos mesos per interposar recurs contenciós administratiu, on és aconsellable anar-hi amb advocat.
Si l'administració no contesta, com succeeix en la majoria dels casos, el reclamant té un termini de 6 mesos per recórrer a la via contenciosa administrativa, a comptar des que es produeix el silenci administratiu (de 2 a 3 mesos des de la nostra reclamació, segons els casos).
Raons per reclamar, n’hi ha diverses: des de la inapel·labilitat de l'argument fins a la postura crítica i rebel de l'empleat públic o la resta de la ciutadania contra els atropellaments del govern.
Els resultats, de moment, són favorables, i restem a l'espera de conèixer més sentències que s’hi pronunciïn, així com la del Tribunal Constitucional sobre la inconstitucionalitat plantejada, l’única instància judicial que pot anul·lar aquest precepte per inconstitucional.
El problema és el temps que es prendrà aquest òrgan tan polititzat, que, de ben segur, serà tot el que li vingui de gust per, quan ho cregui convenient, resoldre els casos. Tal vegada ho faci quan la crisi s'hagi deixat enrere, o quan estem ja acostumats o immunitzats davant del que ens pugui seguir arribant, qui sap.
Senzillament, el Govern ha arribat tard!
Ángel Torrero de la Cruz. Advocat.
Aquesta és la conclusió que pot extreure's de l'obsessió del Govern per aplicar la tisora més enllà del que l'ordenament jurídic li permet.
Es tracta de l'article 2 del Reial decret llei 20/2012, de 14 de juliol, de mesures urgents per garantir l'estabilitat pressupostària que, entre altres retallades, suprimia íntegrament la paga extraordinària dels empleats públics, és a dir, funcionaris i laborals contractats per qualsevol estament públic ja sigui l’estat, les comunitats autònomes, els ajuntaments o l’empresa pública.
Aquest Reial decret pretén en el seu article 2 suprimir la paga extra del mes de desembre de 2012 a tot el personal del sector públic.
Cal aclarir que la paga extra que es paga al desembre és un pagament diferit del salari generat entre els mesos de juliol i desembre, tots dos inclosos.
En altres paraules, el que es podia cobrar en la nòmina ordinària de cada mes, queda ajornat per a la paga extraordinària de desembre. D'altra banda, s'entén que el salari es reporta per dies treballats (hores en el seu prorrateig), de tal manera que qualsevol mesura de l'empresari, amb o sense la conformitat de l'empleat, no pot implicar el no pagament de qualsevol salari o emolument reportat, li hagi o no estat pagat encara.
Diguem que aquest és el raonament bàsic que encaixa amb el principi de irretroactivitat de l'art. 9.3 de la CE, que “garanteix aquesta irretroactivitat per a qualsevol disposició sancionadora o restrictiva de drets”, sempre que sigui perjudicial per al seu receptor, i ho fan tant si la mesura ve d'un estament púbic com d'una empresa privada.
D'aquest principi ja han començat a fer-se ressò algunes sentències que a petició de part han entès, en essència, que aquesta llei no és aplicable pel que fa al salari reportat entre l'1 i el 15 de juliol de 2012, període en què la llei no estava en vigor però sí que s'estaven generant drets econòmics per als empleats públics.
Un acte de l'Audiència Nacional va elevar al març de 2013 una “qüestió d'inconstitucionalitat” al Tribunal Constitucional en entendre que aquest precepte podia ser inconstitucional en vulnerar l'esmentat art. 9.3 de la Constitució.
L'octubre de 2013, la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va fer també ressò d'aquest argument elemental i va obligar a pagar el dret econòmic generat en aquest interval de temps.
Finalment, i com a resolució més recent tenim la dictada per un jutjat social de Barcelona que va donar la raó, en aquest cas, a un treballador en el seu recurs.
No obstant això, l'experiència suggereix pensar que els estaments públics no mouran peça per pròpia iniciativa i que hauran de ser els interessats els que es mobilitzin reclamant de manera individual o col·lectiva al seu ocupador.
La manera de fer-ho és mitjançant la presentació d'un escrit, que no necessita ni advocat ni gran fonamentació jurídica, reclamant l'import generat com a paga extra en aquest termini i lliurar-lo al registre de l'ens corresponent, que ha de posar el segell amb la data d'entrada.
Des d'aquesta data, l'administració corresponent té un termini de 2 a 3 mesos, segons els casos, per contestar.
Si l'administració contesta desestimant la reclamació, el reclamant té un termini de dos mesos per interposar recurs contenciós administratiu, on és aconsellable anar-hi amb advocat.
Si l'administració no contesta, com succeeix en la majoria dels casos, el reclamant té un termini de 6 mesos per recórrer a la via contenciosa administrativa, a comptar des que es produeix el silenci administratiu (de 2 a 3 mesos des de la nostra reclamació, segons els casos).
Raons per reclamar, n’hi ha diverses: des de la inapel·labilitat de l'argument fins a la postura crítica i rebel de l'empleat públic o la resta de la ciutadania contra els atropellaments del govern.
Els resultats, de moment, són favorables, i restem a l'espera de conèixer més sentències que s’hi pronunciïn, així com la del Tribunal Constitucional sobre la inconstitucionalitat plantejada, l’única instància judicial que pot anul·lar aquest precepte per inconstitucional.
El problema és el temps que es prendrà aquest òrgan tan polititzat, que, de ben segur, serà tot el que li vingui de gust per, quan ho cregui convenient, resoldre els casos. Tal vegada ho faci quan la crisi s'hagi deixat enrere, o quan estem ja acostumats o immunitzats davant del que ens pugui seguir arribant, qui sap.