S’ha acabat el 8 de Març, i amb ell hem enterrat a l’escola tota educació feminista. Igual que quan acaba el Carnaval. Es fa l’enterrament de la sardina i fins l’any següent no se’n torna a parlar. Malauradament, aquest enterrament que ens podem permetre amb el Carnaval, no ens el podem permetre enterrant el feminisme a l’escola, ans al contrari; hauria de ser un binomi inseparable 365 dies l’any.
Educar per i des del feminisme. Quina afirmació tan estranya per a algunes persones, i tan agradable per a d’altres. Cal, però, deixar clar què defensa i reivindica el feminisme, perquè sembla mentida, però en ple segle XXI, és un concepte que encara genera dubtes i controvèrsia. Si fem una petita recerca, trobem que l’enciclopèdia catalana ens ho defineix com aquell “moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home”. Tanmateix, cal ampliar-ho, perquè el feminisme també abraça la sororitat, l’equitat, la llibertat, el respecte, la coherència, l’empatia, la diversitat i la participació activa; alhora que és un moviment definit com a intergeneracional i intercultural. Quina quantitat de valors i motius positius per fer un canvi en el sistema educatiu, oi?
Hi ha qui afirma que infants i adolescents encara no tenen edat per entendre-ho. De debò? És clar que, si no s’explica des de ben petits, o ens limitem a fer una petita jornada un dia o una setmana l’any, els en posem difícil la comprensió. Arriba el moment d’un canvi. De dreta a esquerra. De dalt a baix. Un canvi que agafi la força que es desprenia al carrer el dia de la dona i que, d’una revolada, inclogui el feminisme a totes les escletxes de la nostra societat. Escletxes que, per descomptat, també es troben a l’escola.
Per on comença el canvi?
D’entrada aquest canvi no es pot fer així com així, perquè no oblidem que totes les persones hem estat educades des d’un sistema patriarcal, que ha oprimit i cosificat tot allò referent a la dona; alhora que ha venerat tota masculinitat dominant i ha arrelat, així, una misogínia que no acaba de desaparèixer del nostre sistema. Per tant, partim que, inicialment, els i les professionals del món educatiu, totes necessitem un reciclatge i una formació que ens aporti aquesta nova mirada de gènere. Una nova mirada de respecte i d’igualtat. Una nova mirada basada en els Drets Humans. Perquè, en definitiva, el feminisme no és altra cosa que la reivindicació que les dones també formem part d’aquests drets i d’aquesta humanitat.
Com incloure el feminisme a l’escola?
Ara sí, amb la mirada de gènere incorporada a les professionals, arriba el moment de desenterrar el feminisme del sistema educatiu i incorporar-lo 365 dies l’any. Però, com? Amb una assignatura, una hora a la setmana? O amb un ferm compromís? Sí, penseu bé, em decanto per la segona opció. Per tal d’incorporar-hi aquesta nova mirada, considero inadequat fer-ho com una assignatura, ja que no és res que haguem d’estudiar i, un cop finalitzada l’etapa escolar, guardar-ne el llibre, sinó que estem parlant d’uns valors que s’han de tornar intrínsecs a la societat. Educar en i per al feminisme. Per fer-ho, necessitem elaborar plans d’igualtat, on les educadores socials hi tenim molt a dir, que trenquin amb la masculinització i desigualtat dels centres educatius. Donem més importància al que es parla i succeeix a les aules. Escoltem com se senten els i les alumnes. Escoltem què n’opinen. Escoltem quina música està de moda entre ells i elles. Observem els espais dominants dels patis escolars. Observem quin espai ocupen els alumnes i quin espai ocupen les alumnes. A què es juga a cada un d’aquests espais. Si són espais mixtes o són espais segregats. Revisem els llibres de text. En definitiva, incorporem una mirada global als centres educatius que ens permeti a les professionals trencar amb els prejudicis, estereotips i estigmes de gènere. I, alhora, permeti a infants i adolescents, qüestionar-se tot allò que els envolta.
Realitzem aquest treball de camp i incloguem-hi els canvis necessaris dins els plans d’igualtat. Eliminem tots aquells llibres que parlen i es basen majoritàriament de fets històrics duts a terme per homes, com si les dones no forméssim part d’aquesta història, com si no hi hagués dones que hagin fet coses sota pseudònims d’home, com si no hi hagués dones inventores, revolucionàries i/o pioneres. I treballem amb llibres que tinguin la mirada de gènere incorporada i hi incloguin les dones. Davant de comentaris masclistes, vexatoris i/o misògins, si cal, parem les classes, i parlem i reflexionem al respecte amb els i les alumnes. No permetem que els professionals alcin la veu per marcar la seva autoritat, i anul·lin així la veu de les professionals. No podem seguir donant a entendre a infants i adolescents que la història, l’espai públic i/o l’autoritat, tenen nom masculí.
Què implicaria socialment aquest canvi?
El poder de l’educació espanta perquè crea quelcom tan poderós, com és l’apoderament de les futures generacions, i de les persones en general. Un apoderament que facilita el canvi, i que ens ajudarà a qüestionar-nos tot allò que impliqui desigualtat, opressió, dominació i misogínia. Incloure una educació basada en el respecte i la igualtat de gènere espanta perquè fa front i trenca amb l’opressió patriarcal. Trenca amb quelcom enquistat socialment. Aquest canvi en l’educació implicaria una societat més justa i més equitativa, ajudant així a reduir en gran nombre la discriminació per sexe, la cosificació de la dona i la violència de gènere. Aquest canvi implicaria deixar de menystenir la dona socialment i de menystenir-nos a nosaltres mateixes. Malauradament, a dia d’avui l’educació està essent còmplice del fet que durant anys s’hagi vist a les dones menys vàlides, que ens pensem que sempre hem d’estar perfectes i a punt per als homes, i/o que ens hem d’encarregar de les tasques de cura i de la llar. I, de retruc, està fent veure als homes més poderosos i més dominants, socialment i envers la dona.
En el moment d’escriure aquest article, a 16 de març del 2019, la web feminicidio.net té registrades 18 dones mortes per feminicidi i assassinat a Espanya, amb tan sols 2 mesos i mig que portem d’any; sense oblidar el considerable augment de les violacions i agressions sexuals, de les quals a dia d’avui no hi ha cap ens que ho comptabilitzi. Les xifres són devastadores, i haurien de ser motiu suficient per implementar aquests canvis en l’educació i en la societat. Necessitem consciència real de la responsabilitat que tenim els i les professionals del món educatiu, per acabar d’una vegada amb aquesta lacra. No podem seguir fent veure que no passa res. Hem de perdre la por a jutjar aquesta incorporació. Por que se’ns digui que és quelcom a treballar a casa i no al sistema educatiu. Cal replantejar-nos si volem que l’escola sigui un mer lloc de transmissió de coneixements, o si volem que s’incorpori aquesta nova mirada de gènere i la conseqüent transmissió dels seus valors. Jo ho tinc clar. I tu?
--
Article publicat a les pàgines 20 a 23 del Full Informatiu núm. 87 - Primavera 2019