“I si els i les professionals de l'educació social girem la mirada cap a nosaltres mateixos?”, ens preguntàvem en un article que vam publicar al blog a principis de curs.
Aquesta pregunta convida a aturar-se.
A un moment en què l'atenció es gira.
A un instant en què la respiració es pot ampliar, permetre que entri l'aire per, potser, deixar sortir un petit (gran) sospir.
I no sempre és fàcil tenir aquest instant.
I no sempre és fàcil trobar el permís intern.
I no sempre sabem com. I menys, en plena crisi.
La situació d'excepcionalitat que estem vivint degut a l'emergència sanitària de la COVID-19, i la crisis econòmica i social que l'acompanyen, posa de relleu com el col·lectiu professional de l'educació social forma part de la primera línia de foc davant de les situacions més dures, conflictives i vulnerables que vivim. Acompanyem les persones que protagonitzen aquestes vivències i, per tant, en formem part.
I quin impacte té en el cos, en les emocions, en l'estat d'ànim dels i les professionals l'exercici de la tasca diària? I ara, en temps de COVID-19? I quin efecte té en nosaltres estar vivint en “carn pròpia” la situació d'emergència i alhora acompanyar l'efecte en la vida dels altres?
Aquests dies tenim molt present la protecció física, els protocols, la reorganització de torns, les mesures d'higiene... Estem atenent un risc nou i, alhora, el risc que té a veure amb l'impacte emocional i psíquic de la professió segueix i s'incrementa.
Cada vegada més anem reconeixent, ja sigui perquè hi ha un estudi que ho recolza, o bé perquè podem veureu-ho en nosaltres mateixes i/o en les companyes, que un dels riscos més grans que vivim en el desenvolupament d'aquesta tasca és “cremar-nos”, sentir-nos sobrepassades per la situació. I més encara, quan la situació s'agreuja, es tensiona.
És per això que ens hem sumat als Serveis Específics del CEESC que s'han impulsat per donar suport i acompanyar els i les professionals, per oferir un acompanyament terapèutic gratuït en aquests moments de crisi.
Creiem que és molt important sumar a la mirada de xarxa i comunitat, no és una qüestió “d'aguantar” o “de poder amb tot”. Tenir-nos en compte.
Amb aquestes línies ens agradaria apropar-nos a la mirada que acull la fragilitat i la vulnerabilitat dels i les professionals.
Sense estigmatitzar-la, fugir-la o creure-la derivada d'una mala “gestió”.
És possible que aquests dies s'estiguin fent més presents símptomes físics (dolors, dificultats per dormir, pressió al pit, sensació de respirar “a mitges”), preocupació que s'instal·la (patir per no arribar a tot, dificultat per desconnectar...) i també impactes emocionals (per molt o sospitosament molt poc contacte amb les pròpies emocions).
En una situació d'emergència com la que estem vivint, la vulnerabilitat (externa i interna) augmenta i ens pot ser molt difícil atendre-la. Des d'algunes mirades psicoterapèutiques s'està anomenant la situació que estem vivint com a trauma col·lectiu.
Aquests dies estem vivint situacions personals difícils o molt difícils (ja “només” la pèrdua de llibertat, en el millor dels casos). Alhora, per professió, diàriament acompanyem persones i col·lectius que ja venen de circumstàncies molt precàries i a qui aquest nou escenari els comporta conseqüències greus, molt greus o irreparables.
Com ho vius això? Com és viure l'impacte i alhora acompanyar, contenir i voler minimitzar l'impacte?
I aquesta situació, no ens posa de relleu quelcom que ja és així diàriament?
O és que per exercir aquest ofici automàticament ens cobreix una capa d'impermeabilitat davant de la vulnerabilitat que implica viure? Com és estar en dol i acompanyar el procés de separació d'un infant de la seva família biològica? Des d'on vinculem amb una persona que no té ningú en qui recolzar-se i sentim que podem ser el punt de referència més proper en qui confiar? Com impacta això sobre la pròpia vivència de confiança? Com sentim nosaltres els propis punts de suport just en un moment de separació de parella? O amb un contracte precari?
En la relació educativa, com en totes les relacions, es posa en joc el propi material humà. Quan ens vinculem com a professionals, ho fem des de la propia “motxilla”. Des de les pròpies alegries, tristeses, enutjos i pors. Des de la pròpia biografia.
En les formacions acadèmiques aquest és un aspecte encara poc o gens, afrontat. En els currículums universitaris no està contemplat l'autoconeixement profund del professional per tal de poder estar entrenat en l'abordatge integral de la relació que contempla la inclusió de les emocions (pròpies i de l'altre).
En altres col·lectius professionals dedicats a l'atenció a persones, concretament d'assistència mèdica (infermeria i medicina), des dels anys 90 s'estan fent estudis sobre el que han anomenat “fatiga per compassió”. Es fa referència amb aquest terme als impactes nocius en els i les professionals que s'exposen de manera reiterada a l'acompanyament del patiment d'altres persones. I des dels nostres serveis i recursos, què fem dia a dia? En quines circumstàncies de vida es troben les persones que acompanyem?
Dia a dia acompanyem el dolor, la por, la ràbia, la soledat, el desemparament, l'abandonament, la discriminació, la malaltia, la marginalitat, l'addicció… la vulnerabilitat i el patiment humà en moltes de les seves formes. No només en moments d'emergència sanitària, cada dia.
I massa sovint la resposta és congelar-nos per no patir. O emmalaltir per dificultat de posar-hi límits. O a fer la nostra feina com si féssim un acte mecànic per por a no poder respirar si ens deixem sentir l'impacte. O negar el propi dolor per por que ens torni incapaces de seguir acompanyant.
El fet d'obviar, negar o minimitzar l'impacte que té per als professionals aquesta exposició és una desatenció d'una part de la realitat que abans o després “passarà factura”. A nosaltres, i a la qualitat d'atenció que podem oferir.
Realitzar una intervenció socioeducativa mantenint-se equànime, empàtic, donant suport emocional sense cremar-se, garantint una igualtat d'oportunitat i tracte sense discriminacions, requereix un desenvolupament conscient d'actituds, coneixements i habilitats específics. I no forma part del currículum acadèmic, encara. Segueix sent un terreny en què tot sovint ens trobem soles, sols.
La nostra és una professió on la mirada està centrada en l'altre, i ha de ser així. Però podrem veure que si allò propi no està prou atès: preval, emergeix, impregna, entorpeix, limita, pesa. Aquest exercici d'autorevisió ens pot aportar més claredat, solidesa i capacitat de contenció pròpia i d'altri.
Des d'aquest text volem interpel·lar per cada vegada més a avançar en el permís de girar la mirada cap a nosaltres mateixos i nosaltres mateixes. Quan tenim permís i validació, interna i col·lectiva, es van posant en clar recursos, espais, maneres i referents.
Des de la nostra experiència en la teràpia Gestalt trobem una metodologia que ens permet afinar-nos com a instrument de treball.
I en aquesta línia seguirem treballant. Ara, en temps d'emergència i dia a dia. Volem aportar recursos per tal que la relació educativa es nodreixi d'un major nivell d'autoconeixement. Espais on el professional es pugui recolzar i així afrontar la tasca diària amb més energia i disponibilitat. Eines en relació amb l'escolta, la comunicació i els patrons relacionals que afavoriran la comprensió i l'acompanyament integral de les persones ateses als serveis.
Cuidem-nos durant aquesta situació d'emergència,
cuidem-nos dia a dia.
Ens hi va la salut.
Ens hi va la capacitat d'acompanyar.
Sílvia Lobera i Jan Garrido, educadors socials i terapeutes Gestalt. Col·legiats del CEESC.
Formadors d'"Eines terapèutiques per educadors socials" a l'Institut Gestalt de Barcelona, en col·laboració amb el CEESC.
Creadors d'ÀRTICA (Espai d'Acompanyament, Formació i Supervisió a Professionals de l'Educació Social des de la Teràpia Gestalt).
Aquesta pregunta convida a aturar-se.
A un moment en què l'atenció es gira.
A un instant en què la respiració es pot ampliar, permetre que entri l'aire per, potser, deixar sortir un petit (gran) sospir.
I no sempre és fàcil tenir aquest instant.
I no sempre és fàcil trobar el permís intern.
I no sempre sabem com. I menys, en plena crisi.
 |
| Foto Jan Garrido |
I quin impacte té en el cos, en les emocions, en l'estat d'ànim dels i les professionals l'exercici de la tasca diària? I ara, en temps de COVID-19? I quin efecte té en nosaltres estar vivint en “carn pròpia” la situació d'emergència i alhora acompanyar l'efecte en la vida dels altres?
Aquests dies tenim molt present la protecció física, els protocols, la reorganització de torns, les mesures d'higiene... Estem atenent un risc nou i, alhora, el risc que té a veure amb l'impacte emocional i psíquic de la professió segueix i s'incrementa.
Cada vegada més anem reconeixent, ja sigui perquè hi ha un estudi que ho recolza, o bé perquè podem veureu-ho en nosaltres mateixes i/o en les companyes, que un dels riscos més grans que vivim en el desenvolupament d'aquesta tasca és “cremar-nos”, sentir-nos sobrepassades per la situació. I més encara, quan la situació s'agreuja, es tensiona.
És per això que ens hem sumat als Serveis Específics del CEESC que s'han impulsat per donar suport i acompanyar els i les professionals, per oferir un acompanyament terapèutic gratuït en aquests moments de crisi.
Creiem que és molt important sumar a la mirada de xarxa i comunitat, no és una qüestió “d'aguantar” o “de poder amb tot”. Tenir-nos en compte.
Amb aquestes línies ens agradaria apropar-nos a la mirada que acull la fragilitat i la vulnerabilitat dels i les professionals.
Sense estigmatitzar-la, fugir-la o creure-la derivada d'una mala “gestió”.
És possible que aquests dies s'estiguin fent més presents símptomes físics (dolors, dificultats per dormir, pressió al pit, sensació de respirar “a mitges”), preocupació que s'instal·la (patir per no arribar a tot, dificultat per desconnectar...) i també impactes emocionals (per molt o sospitosament molt poc contacte amb les pròpies emocions).
En una situació d'emergència com la que estem vivint, la vulnerabilitat (externa i interna) augmenta i ens pot ser molt difícil atendre-la. Des d'algunes mirades psicoterapèutiques s'està anomenant la situació que estem vivint com a trauma col·lectiu.
Aquests dies estem vivint situacions personals difícils o molt difícils (ja “només” la pèrdua de llibertat, en el millor dels casos). Alhora, per professió, diàriament acompanyem persones i col·lectius que ja venen de circumstàncies molt precàries i a qui aquest nou escenari els comporta conseqüències greus, molt greus o irreparables.
Com ho vius això? Com és viure l'impacte i alhora acompanyar, contenir i voler minimitzar l'impacte?
I aquesta situació, no ens posa de relleu quelcom que ja és així diàriament?
O és que per exercir aquest ofici automàticament ens cobreix una capa d'impermeabilitat davant de la vulnerabilitat que implica viure? Com és estar en dol i acompanyar el procés de separació d'un infant de la seva família biològica? Des d'on vinculem amb una persona que no té ningú en qui recolzar-se i sentim que podem ser el punt de referència més proper en qui confiar? Com impacta això sobre la pròpia vivència de confiança? Com sentim nosaltres els propis punts de suport just en un moment de separació de parella? O amb un contracte precari?
En la relació educativa, com en totes les relacions, es posa en joc el propi material humà. Quan ens vinculem com a professionals, ho fem des de la propia “motxilla”. Des de les pròpies alegries, tristeses, enutjos i pors. Des de la pròpia biografia.
En les formacions acadèmiques aquest és un aspecte encara poc o gens, afrontat. En els currículums universitaris no està contemplat l'autoconeixement profund del professional per tal de poder estar entrenat en l'abordatge integral de la relació que contempla la inclusió de les emocions (pròpies i de l'altre).
En altres col·lectius professionals dedicats a l'atenció a persones, concretament d'assistència mèdica (infermeria i medicina), des dels anys 90 s'estan fent estudis sobre el que han anomenat “fatiga per compassió”. Es fa referència amb aquest terme als impactes nocius en els i les professionals que s'exposen de manera reiterada a l'acompanyament del patiment d'altres persones. I des dels nostres serveis i recursos, què fem dia a dia? En quines circumstàncies de vida es troben les persones que acompanyem?
Dia a dia acompanyem el dolor, la por, la ràbia, la soledat, el desemparament, l'abandonament, la discriminació, la malaltia, la marginalitat, l'addicció… la vulnerabilitat i el patiment humà en moltes de les seves formes. No només en moments d'emergència sanitària, cada dia.
I massa sovint la resposta és congelar-nos per no patir. O emmalaltir per dificultat de posar-hi límits. O a fer la nostra feina com si féssim un acte mecànic per por a no poder respirar si ens deixem sentir l'impacte. O negar el propi dolor per por que ens torni incapaces de seguir acompanyant.
El fet d'obviar, negar o minimitzar l'impacte que té per als professionals aquesta exposició és una desatenció d'una part de la realitat que abans o després “passarà factura”. A nosaltres, i a la qualitat d'atenció que podem oferir.
Realitzar una intervenció socioeducativa mantenint-se equànime, empàtic, donant suport emocional sense cremar-se, garantint una igualtat d'oportunitat i tracte sense discriminacions, requereix un desenvolupament conscient d'actituds, coneixements i habilitats específics. I no forma part del currículum acadèmic, encara. Segueix sent un terreny en què tot sovint ens trobem soles, sols.
La nostra és una professió on la mirada està centrada en l'altre, i ha de ser així. Però podrem veure que si allò propi no està prou atès: preval, emergeix, impregna, entorpeix, limita, pesa. Aquest exercici d'autorevisió ens pot aportar més claredat, solidesa i capacitat de contenció pròpia i d'altri.
Des d'aquest text volem interpel·lar per cada vegada més a avançar en el permís de girar la mirada cap a nosaltres mateixos i nosaltres mateixes. Quan tenim permís i validació, interna i col·lectiva, es van posant en clar recursos, espais, maneres i referents.
Des de la nostra experiència en la teràpia Gestalt trobem una metodologia que ens permet afinar-nos com a instrument de treball.
I en aquesta línia seguirem treballant. Ara, en temps d'emergència i dia a dia. Volem aportar recursos per tal que la relació educativa es nodreixi d'un major nivell d'autoconeixement. Espais on el professional es pugui recolzar i així afrontar la tasca diària amb més energia i disponibilitat. Eines en relació amb l'escolta, la comunicació i els patrons relacionals que afavoriran la comprensió i l'acompanyament integral de les persones ateses als serveis.
Cuidem-nos durant aquesta situació d'emergència,
cuidem-nos dia a dia.
Ens hi va la salut.
Ens hi va la capacitat d'acompanyar.
Sílvia Lobera i Jan Garrido, educadors socials i terapeutes Gestalt. Col·legiats del CEESC.
Formadors d'"Eines terapèutiques per educadors socials" a l'Institut Gestalt de Barcelona, en col·laboració amb el CEESC.
Creadors d'ÀRTICA (Espai d'Acompanyament, Formació i Supervisió a Professionals de l'Educació Social des de la Teràpia Gestalt).