Benvolguts/des, després d’aquestes setmanes que portem ja de confinament us vull compartir aquestes paraules, fruit de pensaments i reflexions que arriben després d’aquests dies viscuts, i que ens poden servir per enfocar la nostra mirada al present i el futur més immediat, incert encara, i ple de reptes novament.
Tots hem anat passant per diferents moments i estats durant aquestes setmanes, tots tan com a individus, com a pares i com a professionals.
En el meu cas, la meva professió, que és la meva passió, em porta a conviure amb l’empatia, l’escolta, el no judici, la presència, la comunicació... i altres eines que amb els anys es transformen en part de la persona, en un mode de vida.
El dia a dia sol ser intens, sempre compartint moments, en contacte directe amb les persones, grans i menudes, rient, sentint, mirant... I ara, tot això resta aturat. No hi ha intensitat. Perdó, no hi ha intensitat directa, però en canvi, sí que n’hi ha molta indirectament, que es va acumulant, que es nota a l’ambient, que ens arriba pels mitjans, filtrada pels aparells i la distància, però que tots podem coincidir en que igualment la sentim en primera línia.
La pressió del rellotge, en molts casos ha desaparegut, o ha disminuït molt. En canvi, han aparegut altres tipus de pressions: la incertesa, el després, reorganitzar la feina, enfrontar la “no feina” o, la por, el dubte, l’economia familiar, replantejar prioritats, la manca de llibertat, la salut, l’atenció als fills/es...
En definitiva, tot un seguit de coses que ens porta a una altra IDEA: ben segur que tots ens hem arribat a plantejar la possibilitat de la nostra pròpia supervivència, la dels nostres, del nostre cau, dels nostres familiars. Una idea NO prevista. Una idea que ens ha portat a retrobar-nos amb la nostra VULNERABILITAT, i que es va deixant sentir a diferents nivells: emocions, pensaments, dolors, tensions, actituds, etc.
Arribar a aquest punt és molt important en tots i totes ara, no hem de caure en l’error de voler evitar-ho. Hem de poder arribar a aquesta sensació profunda, aquest reconeixement, molt humà i real. Solament així podrem retornar a allò que realment importa per seguir endavant, per aprendre del moment i la circumstància històrica que ens toca viure i amb la que ha començat aquesta nova dècada: HEM DE TORNAR A L’ESSÈNCIA. Hem de poder retrobar-nos amb allò essencial per cadascú de nosaltres. Aprofitar aquest temps per revisar les nostres vides, el punt d’encreuament en que cadascú ens trobem. Doncs el moment actual en durà a redefinir aspectes, i només així en traurem aprenentatge d’aquesta situació, i fer d’aquest ARA un abans i un després.
Hem de fer-ho per nosaltres com adults, i també per les generacions més joves, que estan aprenent ara com funciona el món, la vida. Hem de fer-ho per poder-los ensenyar a viure-ho, entendre-ho, preparar-los per afrontar situacions mundials com aquesta. Hem de fer-ho per generar mirades globals, obertes, que puguin anar més enllà del moment actual, que puguin projectar noves estructures, nous funcionaments... Que generin nous futurs.
Ho sento tan clar. Ho sento així perquè aquestes mesures el primer que han fet és establir un ORDRE, una prioritat, que ha fet “re-unir” les famílies. Sí, les famílies estem majoritàriament junts, TOT el dia, TOTS els dies.
La FAMÍLIA: aquesta paraula que té tan valor, i que actualment està tan colpejada. La societat actual i la coneguda “conciliació” familiar l’ha tornat fràgil, vulnerable, dèbil en alguns casos. Hem convertit la nostra estructura de base, en uns pilars que de vegades no ens sostenen. Famílies amb pares que treballen, altres que treballen molt, altres que treballen molt però en condicions precàries, altres que treballen lluny de casa, pares cansats, pares estressats, pares preocupats, pares que no tenen temps de pensar en com fan de pares, pares que estan, pares que no estan, avis i àvies que substitueixen els pares, activitats que substitueixen els pares, etc.
I ara, tot això ha desaparegut. No ho hem triat, però hi som. Estem plegats, convivint junts tots els dies, amb els nostres encontres i desencontres, les nostres fortaleses i debilitats, les nostres qualitats i defectes, les nostres pors i il.lusions, les nostres alegries i tristeses. Aquí estem, “en família”: convivint, parlant, entenent-nos, enfadant-nos, cantant, plorant, pensant, reflexionant... Moments de tota manera, alguns fluïts, i altres durs i foscos, alguns on surten els propis dimonis, la ira, la impotència del moment..., i altres retornen amb la força i l’esperança, que ens fan tan humans.
He anat arribant a aquest punt la setmana passada, després de deambular per molts estats, de sentir la sobre-informació i haver de posar límit, després de sentir-me tranquil.la en família, després de sentir gratitud per no perdre ningú estimat, després de sentir una tristor profunda per la gran quantitat de persones que marxen de la vida en aquestes circumstàncies d’urgència i soledat, després de ser conscient de les dificultats que envolten algunes famílies...
Sí, sentir, SENTIR-HO. Així funciono jo. Així m’ajuda en la meva professió com educadora i terapeuta: sentir el context, sentir a l’altre i trobar així com acompanyar els processos. Per tant ara, no ha pogut ser diferent. He anat sentint i ressentint tot, filtrant-me capa a capa. D’aquí he anat traient el que us deia, allò essencial per a mi i que comparteixo en aquestes línies.
He pogut observar com si fos una pel·lícula les meves accions i reaccions. Al principi, com molts professionals, vaig començar a generar idees per fer en família les primeres setmanes, recomanacions, dinàmiques, exercicis, etc. Després prendre consciència de l’ampliació del confinament, va fer que tots entenguéssim que no seria una situació breu, sinó que de moment, no tenia un final concret. I ara actualment la conclusió com a mare i professional és que no n’hi ha prou amb unes recomanacions i propostes, sinó que hem d’aprofitar més a fons: hem de revisar què ens agrada o no de nosaltres, de la nostra família, és a dir, què funciona o no en mi, en la família que hem creat, parlar-ne per decidir i fer canvis. Hem de permetre mostrar el que sentim als nostres fills i filles, ells entenen i agraeixen la nostra sinceritat i claredat. Ens hem de permetre agafar les nostres errades, acceptar-les i modificar, així aprenem i ensenyem als fills.
Tenim un temps maco per tornar-nos més funcionals, posar un nou ordre a la nostra vida. Per enfortir els nostres vincles. Per veure que la família no “és ideal”, ÉS REAL, amb les nostres peculiaritats i individualitats. Així que som conscients que hi ha famílies amb relacions difícils, desgastades, doloroses... Hi ha famílies, amb malestar. Hi ha fills que pateixen... Això hi és sempre, no ho condiciona el confinament, tot i que sí que agreuja algunes situacions.
Per tant, encara més us convido i us animo a aprofitar la pròpia situació, que cada família puguem retrobar-nos i arrelar-nos, decidir i intentar-ho.
Si hi ha dolor i malestar, primer cal atendre aquests aspectes, donar-hi cabuda i temps, abans de fer canvis i posar solucions que solament farien de “tirita”.
Els adults hem d’atendre’ns, estar el millor possible, i així farem millor de pares i mares, millorarem com a persones. CAL SABER DEMANAR AJUDA, ho mereixem.
El dolor té moltes formes de mostrar-se, segons com som cadascú (el nostre perfil): dolor que s’expressa al cos, dolor que genera activitat mental excessiva i pensaments recurrents, dolor que impacta en la regulació emocional... Bàsicament són els focus més comuns. A partir d’aquí, d’identificar això en nosaltres, podrem saber què necessitem atendre. A partir d’aquí, podem saber què fer o quin suport demanar.
Perquè no tots sabem “de tot”. Aquests dies encara m’ha quedat més clar, al veure els diferents recursos que he hagut de posar en joc per atendre’m a mi i als meus. Reconèixer que la meva professió m’ha donat moltes eines en el camp personal i familiar, però això no és comú per a tots. Per tant, cadascú necessitem atendre’ns de forma diferent, tant en el “com “ o “de quina manera”, però també en el “quan”, perquè hi ha diferents moments i ritmes en cadascú.
Us ho dic com a persona, com a dona, com a mare, com a filla, com a educadora.
GRÀCIES PER PERMETRE’M ARRIBAR A VOSALTRES D’AQUESTA FORMA.
Myriam Solé – Educadora Social
Directora de TRIADA.
Lleida, abril de 2020.
El CEESC ha posat a disposició dels educadors i les educadores socials les seves eines de comunicació per tal de poder deixar testimoni de com s'està vivint aquesta crisi a nivell professional i també, per què no, a nivell personal. Poc a poc ens van arribant textos. Si vols participar en aquest espai, no dubtis en fer-nos arribar el teu article!
Tots hem anat passant per diferents moments i estats durant aquestes setmanes, tots tan com a individus, com a pares i com a professionals.
En el meu cas, la meva professió, que és la meva passió, em porta a conviure amb l’empatia, l’escolta, el no judici, la presència, la comunicació... i altres eines que amb els anys es transformen en part de la persona, en un mode de vida.
El dia a dia sol ser intens, sempre compartint moments, en contacte directe amb les persones, grans i menudes, rient, sentint, mirant... I ara, tot això resta aturat. No hi ha intensitat. Perdó, no hi ha intensitat directa, però en canvi, sí que n’hi ha molta indirectament, que es va acumulant, que es nota a l’ambient, que ens arriba pels mitjans, filtrada pels aparells i la distància, però que tots podem coincidir en que igualment la sentim en primera línia.
La pressió del rellotge, en molts casos ha desaparegut, o ha disminuït molt. En canvi, han aparegut altres tipus de pressions: la incertesa, el després, reorganitzar la feina, enfrontar la “no feina” o, la por, el dubte, l’economia familiar, replantejar prioritats, la manca de llibertat, la salut, l’atenció als fills/es...
En definitiva, tot un seguit de coses que ens porta a una altra IDEA: ben segur que tots ens hem arribat a plantejar la possibilitat de la nostra pròpia supervivència, la dels nostres, del nostre cau, dels nostres familiars. Una idea NO prevista. Una idea que ens ha portat a retrobar-nos amb la nostra VULNERABILITAT, i que es va deixant sentir a diferents nivells: emocions, pensaments, dolors, tensions, actituds, etc.
 |
| Imagen de Daniel Reche en Pixabay |
Hem de fer-ho per nosaltres com adults, i també per les generacions més joves, que estan aprenent ara com funciona el món, la vida. Hem de fer-ho per poder-los ensenyar a viure-ho, entendre-ho, preparar-los per afrontar situacions mundials com aquesta. Hem de fer-ho per generar mirades globals, obertes, que puguin anar més enllà del moment actual, que puguin projectar noves estructures, nous funcionaments... Que generin nous futurs.
Ho sento tan clar. Ho sento així perquè aquestes mesures el primer que han fet és establir un ORDRE, una prioritat, que ha fet “re-unir” les famílies. Sí, les famílies estem majoritàriament junts, TOT el dia, TOTS els dies.
La FAMÍLIA: aquesta paraula que té tan valor, i que actualment està tan colpejada. La societat actual i la coneguda “conciliació” familiar l’ha tornat fràgil, vulnerable, dèbil en alguns casos. Hem convertit la nostra estructura de base, en uns pilars que de vegades no ens sostenen. Famílies amb pares que treballen, altres que treballen molt, altres que treballen molt però en condicions precàries, altres que treballen lluny de casa, pares cansats, pares estressats, pares preocupats, pares que no tenen temps de pensar en com fan de pares, pares que estan, pares que no estan, avis i àvies que substitueixen els pares, activitats que substitueixen els pares, etc.
I ara, tot això ha desaparegut. No ho hem triat, però hi som. Estem plegats, convivint junts tots els dies, amb els nostres encontres i desencontres, les nostres fortaleses i debilitats, les nostres qualitats i defectes, les nostres pors i il.lusions, les nostres alegries i tristeses. Aquí estem, “en família”: convivint, parlant, entenent-nos, enfadant-nos, cantant, plorant, pensant, reflexionant... Moments de tota manera, alguns fluïts, i altres durs i foscos, alguns on surten els propis dimonis, la ira, la impotència del moment..., i altres retornen amb la força i l’esperança, que ens fan tan humans.
He anat arribant a aquest punt la setmana passada, després de deambular per molts estats, de sentir la sobre-informació i haver de posar límit, després de sentir-me tranquil.la en família, després de sentir gratitud per no perdre ningú estimat, després de sentir una tristor profunda per la gran quantitat de persones que marxen de la vida en aquestes circumstàncies d’urgència i soledat, després de ser conscient de les dificultats que envolten algunes famílies...
Sí, sentir, SENTIR-HO. Així funciono jo. Així m’ajuda en la meva professió com educadora i terapeuta: sentir el context, sentir a l’altre i trobar així com acompanyar els processos. Per tant ara, no ha pogut ser diferent. He anat sentint i ressentint tot, filtrant-me capa a capa. D’aquí he anat traient el que us deia, allò essencial per a mi i que comparteixo en aquestes línies.
He pogut observar com si fos una pel·lícula les meves accions i reaccions. Al principi, com molts professionals, vaig començar a generar idees per fer en família les primeres setmanes, recomanacions, dinàmiques, exercicis, etc. Després prendre consciència de l’ampliació del confinament, va fer que tots entenguéssim que no seria una situació breu, sinó que de moment, no tenia un final concret. I ara actualment la conclusió com a mare i professional és que no n’hi ha prou amb unes recomanacions i propostes, sinó que hem d’aprofitar més a fons: hem de revisar què ens agrada o no de nosaltres, de la nostra família, és a dir, què funciona o no en mi, en la família que hem creat, parlar-ne per decidir i fer canvis. Hem de permetre mostrar el que sentim als nostres fills i filles, ells entenen i agraeixen la nostra sinceritat i claredat. Ens hem de permetre agafar les nostres errades, acceptar-les i modificar, així aprenem i ensenyem als fills.
Tenim un temps maco per tornar-nos més funcionals, posar un nou ordre a la nostra vida. Per enfortir els nostres vincles. Per veure que la família no “és ideal”, ÉS REAL, amb les nostres peculiaritats i individualitats. Així que som conscients que hi ha famílies amb relacions difícils, desgastades, doloroses... Hi ha famílies, amb malestar. Hi ha fills que pateixen... Això hi és sempre, no ho condiciona el confinament, tot i que sí que agreuja algunes situacions.
Per tant, encara més us convido i us animo a aprofitar la pròpia situació, que cada família puguem retrobar-nos i arrelar-nos, decidir i intentar-ho.
Si hi ha dolor i malestar, primer cal atendre aquests aspectes, donar-hi cabuda i temps, abans de fer canvis i posar solucions que solament farien de “tirita”.
Els adults hem d’atendre’ns, estar el millor possible, i així farem millor de pares i mares, millorarem com a persones. CAL SABER DEMANAR AJUDA, ho mereixem.
El dolor té moltes formes de mostrar-se, segons com som cadascú (el nostre perfil): dolor que s’expressa al cos, dolor que genera activitat mental excessiva i pensaments recurrents, dolor que impacta en la regulació emocional... Bàsicament són els focus més comuns. A partir d’aquí, d’identificar això en nosaltres, podrem saber què necessitem atendre. A partir d’aquí, podem saber què fer o quin suport demanar.
Perquè no tots sabem “de tot”. Aquests dies encara m’ha quedat més clar, al veure els diferents recursos que he hagut de posar en joc per atendre’m a mi i als meus. Reconèixer que la meva professió m’ha donat moltes eines en el camp personal i familiar, però això no és comú per a tots. Per tant, cadascú necessitem atendre’ns de forma diferent, tant en el “com “ o “de quina manera”, però també en el “quan”, perquè hi ha diferents moments i ritmes en cadascú.
Us ho dic com a persona, com a dona, com a mare, com a filla, com a educadora.
GRÀCIES PER PERMETRE’M ARRIBAR A VOSALTRES D’AQUESTA FORMA.
Myriam Solé – Educadora Social
Directora de TRIADA.
Lleida, abril de 2020.
El CEESC ha posat a disposició dels educadors i les educadores socials les seves eines de comunicació per tal de poder deixar testimoni de com s'està vivint aquesta crisi a nivell professional i també, per què no, a nivell personal. Poc a poc ens van arribant textos. Si vols participar en aquest espai, no dubtis en fer-nos arribar el teu article!