Educadores i educadors de l’àmbit gent gran, aquesta és la meva història i us necessito, ens necessiten
Fa 4 anys que em vaig graduar i fa 4 anys que treballo com a educadora en l’àmbit de la tercera i quarta edat. Sí, aquest àmbit que generalment no agrada entre les educadores i els educadors. Sí, aquest sector tan mal pagat, oblidat i maltractat. Amb la crisi de la Covid-19 haureu vist a la premsa i sentit per tot arreu molt més sobre les residències de gent gran. Sobretot, i malauradament, notícies escandaloses i unes xifres de morts altíssimes. Bé, la meva història va relacionada amb tot això i aquí estic per a resumir-vos-la i demanar la vostra col·laboració amb un projecte que tinc en ment. Comencem, doncs:
Treballava des de feia gairebé 3 anys a la Residència Bertran i Oriola situada al barri de la Barceloneta. Si cerqueu notícies sobre el centre us fareu una mica més a la idea del que us explico a continuació. La fotografia que veieu me la vaig fer durant la crisis forta de la pandèmia. Em vaig confinar voluntàriament al centre on treballava i aquells dies van ser un infern. Sempre ho diré, va ser com viure un dia molt llarg i molt dolorós. La veritat és que des de llavors la meva vida no ha tornat a ser la mateixa. Ara us faré un petit resum però també podeu conèixer-la a través d'aquest article que va escriure elDiario.es sobre la meva experiència al complet o d’aquesta entrevista que em varen fer al programa “No ho sé” de RAC1.
En el moment que vaig prendre aquesta fotografia ja disposàvem d’equips de protecció perquè hi havia casos confirmats de persones infectades al centre, però fins que no ho vàrem saber, treballàvem sense mascaretes ja que segons EULEN, l’empresa que ens gestionava, no calia dur-ne. Fèiem torns de nit infinits i un munt d’hores extra (que no ens han compensat) perquè no hi havia personal i, o no el cobrien, o contractaven a persones sense formació. Així doncs, vàrem exercir funcions que no eren les nostres sense tenir formació ni experiència, això és, encarregar-nos de 92 persones dependents, durant dies les 24h (canvis d’absorbents, medicació, higiene, trucades als familiars, etc.). La gent gran estava malalta, els companys s’infectaven, no donàvem a l’abast, la gent gran anava morint i no rebíem l’ajuda ni el suport de ningú.
Em vaig assegurar d’informar constantment a l’empresa gestora del que estava passant, de les negligències, de les males praxis, de les morts, de la falta de personal, de tot, però res. Estàvem completament sols i a ningú li importava.
Així doncs, i molt resumidament, després de viure 20 dies en un hotel, de donar positiu per COVID-19, d’aïllar-me en un hotel medicalitzat buscat per mi mateixa ja que l’empresa no em donava solucions, durant 16 dies sense rebre visites ni poder relacionar-me amb ningú, d’haver de tornar a casa amb els meus sense un diagnòstic clar perquè ja havien passat 15 dies, de tornar a donar positiu i de passar 20 dies més aïllada a la meva pròpia habitació sense poder fer vida amb la meva família, m’incorporo de nou a la feina. A tot això van morir 36 residents de 92, una xifra que mai oblidaré i amb la qual somio nit sí, i nit també. Vaig treballar 30 dies sota la gestió d’EULEN fins que els van retirar del nostre centre i se’n van fer càrrec Hermanas Hospitalarias. Dos dies després de signar la subrogació del meu contracte amb la nova empresa, em van acomiadar al·legant, i cito textualment: “considerem que les teves funcions pot realitzar-les qualsevol altre professional (gerocultor/a i/o fisioterapeuta)”.
Senyores i senyors educadors socials que treballeu amb gent gran en residències geriàtriques, pisos tutelats, Centres de Dia, Casals, Centres Cívics... bàsicament el que m’estaven dient a mi i a totes i tots vosaltres és que la nostra feina no serveix per a res i, el que és pitjor, que les persones usuàries no ens necessiten. Ens estan dient que no cal una figura que li posi a la senyora Lola la música que li agrada perquè l’estona de la dutxa no li suposi un moment d’estrès i angoixa. Ens estan dient que no cal que les persones grans mirin pel·lícules de la seva època per a treballar la memòria; que no és important que connectin amb el seu entorn; que no passa res si no treballen el llenguatge i les relacions personals. Ens estan dient que no és necessària una figura que es dediqui a coordinar-se amb persones voluntàries i entitats del barri per a fer activitats a l’exterior i que surtin de les quatre parets en què es passen el dia. Ens estan dient que no cal que hi hagi una persona que dinamitzi el dia a dia de les persones grans i que faci que riguin, es moguin i estiguin estimulats. Ens estan dient que les persones grans no són importants.
Senyores i senyors educadors socials que treballeu en l’àmbit de gent gran, necessitem ser escoltats. Necessitem que coneguin la nostra figura, les nostres funcions i els nostres objectius dins dels recursos en què treballem, perquè quan ho facin no podran negar la necessitat de la nostra presència. Hem de donar-nos veu. Així que us proposo el següent: crear un vídeo dinàmic, simple, visual i positiu. La idea és que les persones interessades us graveu en horitzontal explicant en un màxim de 10 segons per què és necessària la vostra figura allà on treballeu. És important que l’àudio i la llum siguin òptims. El vídeo pot ser anònim però és interessant que se us vegi. Utilitzeu la vostra imaginació, som educadores i educadors! Jo mateixa m’encarregaré de fer el muntatge i clarament també hi participaré.
Les persones interessades, si us plau, contacteu amb mi a través del meu correu electrònic carlota.domingo94@gmail.com. Espero que això arribi lluny.
Moltíssimes gràcies.
Carlota Domingo, educadora social de l'àmbit de la gent gran.