Una finestra a la web 2.0 que pretén que l’educació social tingui un lloc al món...

dijous, 22 d’octubre de 2020

"Cantem El Botó Màgic" un videoclip col·lectiu en llengua de signes catalana

La Fundació ASPASIM , que ja va guanyar una menció especial als premis #RetinES 2017, va presentar el passat 13 d’octubre el videoclip inclusiu i accessible d'“El BotóMàgic”, la companyia de conta contes i cançons inclusiva de la Fundació. 

Aquest videoclip és el primer pas de la campanya d'implicació ciutadana que engegarà de cara el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat i avui la Fundació ens ho explica al blog. 



La Fundació Aspasim vam engegar el 15 d’octubre la campanya d’implicació ciutadana "Cantem El Botó Màgic" per crear un videoclip col·lectiu en llengua de signes catalana cara el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, el proper 3 de desembre, que contribueixi a normalitzar la discapacitat i acostar la llengua de signes catalana a tothom.

Hem creat un vídeo tutorial per ensenyar com s’interpreta la cançó ‘El Botó Màgic’ en llengua de signes catalana i ara l’estem difonent.  A través del web aspasim.com/cantemelbotomagic es poden enviar vídeos cantant i signant la cançó o la tornada de la cançó fins el 20 de novembre i compartir-los a les xarxes socials amb #CantemElBotóMàgic per animar altres persones a participar. Tothom qui hi participi entrarà al sorteig de dues actuacions d’El Botó Màgic.

A més, al novembre es farà un streaming per practicar conjuntament i resoldre dubtes amb els membres del grup El Botó Màgic.

El 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, es publicarà el videoclip col·lectiu creat amb els vídeos cantant i signant la cançó d’escoles, famílies, grups de música...

Aquesta iniciativa ha rebut el suport de la Subdirecció General d’Escola Inclusiva de la Generalitat de Catalunya, el Consorci d’Educació de Barcelona, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona, l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, Districte de Sarrià – Sant Gervasi i Cellnex .

PARTICIPA TU TAMBÉ A CANTEM EL BOTÓ MÀGIC

aspasim.com/cantemelbotomagic 


dijous, 8 d’octubre de 2020

Carnaval de blogs 2020. L'educació social és essencial


 Avui us presentem la 8ena edició del “Carnaval de blogs” del Dia Internacional de l’Educació Social, #DiaES.

Aquest any, en el #DiaES, les activitats estaven lligades  a buscar respostes i reflexionar sobre el present i el futur de l’Educació Social, després de l’aparició de la Covid-19.

Serà aquesta crisi un punt d’inflexió per a la disciplina i per a la professió després dels seus primers 25 anys d'història?

Vam demanar que els bloguers i blogueres de l’educació social ens mostressin la seva reflexió a l’entorn dels moments viscuts i que estem vivint professionalment: aquesta crisi ha fet més evident que l’Educació Social és essencial? Per què? Ho és tota? L’Educació Social és revaloritzarà després de tot això… o no?

Com veureu es repeteixen idees, però cada una de les 12 veus aporta reflexionsdes del seu àmbit i la seva experiència. Us en recomanem la lectura i, també ens agradaria que seguís el debat a través dels comentaris.

Des d’aquí, no podem més que agrair a totes i tots els que hi heu participat. Gràcies!

//cast//

Hoy os presentamos la 8ª edición del "Carnaval de blogs" del Día Internacional de la Educación Social, #DiaES.

Este año, en el #DiaES, las actividades estaban relacionadas con buscar respuestas y reflexionar sobre el presente y el futuro de la Educación Social, tras la aparición de la Covidien-19.

Será esta crisis un punto de inflexión para la disciplina y para la profesión después de sus primeros 25 años de historia?

Pedimos que los blogueros y blogueras de la educación social nos mostraran su reflexión en torno a los momentos vividos y que estamos viviendo profesionalmente: esta crisis ha hecho más evidente que la Educación Social es esencial? ¿Por qué? Lo es toda? La Educación Social es revalorizará después de todo esto ... o no?

Como veréis se repiten ideas, pero cada una de las 12 voces aporta reflexionsdes de su ámbito y su experiencia. Os recomendamos la lectura y, también nos gustaría que siguiera el debate a través de los comentarios.

Desde aquí, no podemos más que agradecer a todas y todos los que habéis participado. Gracias!

  • Alberto Apellaniz (@EdusoAlberto) Paranoias de una educadora y un educador social en Asturias 
    ¡Eduso, todos somos contingentes, pero tú eres esencial!
     Remarca una idea que es repeteix molt en aquest carnaval ,hem de treballar més en la visibilització de l'#educaciósocial "La sociedad, y las instituciones públicas deben darse cuenta de que somos esenciales".

  • António Alcántara (@AntalcantaraEducació transformadora
    L’educació social, l’essencialitat i les desigualtats
    Comparteix la seva preocupació per com s’accentuaran les desigualtats socials que ja estem patint i el paper de la professió "Hem d’empènyer encara més per activar polítiques empoderadores". 
  • David Vázquez (@LoPetitComite) participant al Blog del CEESC
    L’educació social visibilitzada
    "La #COVID19 també ha posat llum a la crua realitat que vivim dins el sector, de la mateixa manera que ha evidenciat la necessitat del professional de l’atenció socioeducativa".
  • Douglas Antonio Varela Rodriguez (@DouglasCayacAdolescencia y transición 
    La educación social es esencial.
    Destaca "la gran capacitat de resistència que des de l'Educació Social en els diferents àmbits, hem hagut de suportar en aquests moments".
  • Mireia Palenzuela (@ReflexionEduso i @mire_palenzuelaReflexiones
    La Educación Social es ESENCIAL. Ens comparteix un text reivindicatiu "Es un día para alzar la voz y decir basta a la invisibilización, a la precariedad y al intrusismo".

  • Oscar Barril Andres (@dariusbruna)
    L'educació social és essencial
    Ens parla de què ha representat per a ell el repte de portar el tacte socioeducatiu a una trucada telefònica, una videotrucada o una entrevista a 2m. de distància i amb mascareta. 

  • Pablo García (@elcasopabloEl Caso Pablo.
    La educación social es necesaria.
    Ens desglossa les funcions que apareixen als "Documents professionalitzadors" del CGCEES i les compara amb el panorama actual per deixar clara la seva postura: l'#educaciósocial és essencial.

  • Rafael Dávila López (@rafadavilo#EducarParaTransformar
    Querido diario… 
    Ens llança una pregunta… "¿Y si hubiera educadores/as sociales en TODOS los centros educativos?" Una reivindicació per la que treballem des de fa anys i que tu has descrit d'una manera molt eloqüent.

  • Raquel Nadal (@EducadoraF) Educadora en familias
    Educación Social en tiempos de COVID-19
    Ens apropa a la intervenció familiar a #serveissocials "nos hemos visto obligados a reinventar nuestra intervención para no dejar de lado a ninguna de las personas usuarias que atendemos día a día".

Queremos agradecer la participación a estas 12 voces que se han sumado a la iniciativa un año más! // Volem agrair la participació a aquestes 12 veus que s’han sumat a la iniciativa un any més! 


El Carnaval de Blogs va néixer fa 7 anys:

divendres, 2 d’octubre de 2020

L’educació social visibilitzada

El David Vázquez ens acompanya aques any al Carnaval de Blogs des d'aquí: 


No, no estamos en el mismo barco.
En todo caso estamos en el mismo mar.
Unos en yates.
Otros agarrados de algo que ayuda a flotar.
Y otros sin nada, con sus únicas fuerzas.


El text de capçalera d’aquest article em va interpel·lar els primers dies de pandèmia. Encara no he estat capaç d’esbrinar l’autoria, però del que estic segur és que reflecteix molt bé allò que a molts educadors i educadores socials ens fa moure i ens fa sentir com a una professió essencial, com s’ha demostrat des del primer dia de confinament. 

Hem estat essencials i no ens hem quedat a casa, seguim estant disponibles perquè el nostre treball cada vegada és més necessari. L’estat d’alarma ens ha visibilitat. Llàstima que hagi hagut de ser per aquest motiu, però hem de reconèixer que s’ha parlat més de nosaltres en aquests mesos d’abril i maig, que en molts anys de vida com a professió reconeguda. Als mitjans de comunicació convencionals, escrits i audiovisuals, érem presents i penso que d’alguna manera la societat ha entès una mica millor quines són les nostres funcions, així com el nostre encàrrec. Un pas endavant.


S’ha posat de manifest que l’educador social és una professió àmplia que té la seva raó de ser i desenvolupa la seva intervenció a centres d’acollida de menors, a centres de mesures judicials, a pisos d’acollida i de protecció de menors d’edat, a comunitats terapèutiques, a centres penitenciaris, a recursos per a persones amb diversitat funcional, amb dones víctimes de violència masclista, a programes d’atenció a persones sense llar, a programes d’atenció familiar, a residències de gent gran, a serveis socials bàsics..., etc. Un munt d’espais i contextos on esforçar-se per garantir el dret a la cultura i a la vida, en definitiva el dret a la ciutadania.

Podem afirmar que som i serem al costat de les persones, treballant i acompanyant l’autoestima i l’autonomia, realitzant visites a domicili, la resolució de conflictes, fent escolta activa, fomentant les competències bàsiques, la creativitat, generant confiança i relacions segures, fent seguiments escolars, assegurant i garantint les necessitats bàsiques o reduint el nivell d’estrès, per posar alguns exemples.

Especialment als espais i àmbit residencial, hem contingut i sobreviscut a situacions d’estrès i tensió de tota mena durant els temps de confinament. Era imprescindible no sortir al carrer i no fer activitats a l’exterior i és en aquest context quan les tensions són més bèsties i més dures.

Ho hem fet treballant a molts llocs sense cap mena de protecció en un principi, ni mascareta, ni guants i amb una distància de seguretat que era impossible de complir. També sense ordinadors, tauletes o dispositius electrònics a centres d’acollida o pisos tutelats, impossibilitat el dret a l’educació, en aquest cas, a distància. Han estat llavors els mateixos educadors els que han dut a terme tasques d’alfabetització i reforç escolar, posant de manifest el vessant creatiu de la professió.

La crisi de la Covid-19 també ha posat llum a la crua realitat que vivim dins el sector, de la mateixa manera que ha evidenciat la necessitat del professional de l’atenció socioeducativa. Ens hem hagut d’adaptar i han calgut canvis de protocols que impacten tant en els educadors, com a les persones ateses. Els i les educadores han hagut de fer de bombers en molts casos, apagant focs i lluitant contra les adversitats d’una batalla per a la que no estàvem preparats. En molts casos ha calgut deixar d’acompanyar a la persona per, literalment, poder tapar forats. Ha estat necessari reivindicar-se, dignificar la professió i reinventar-se en aquests moments difícils, amb una incidència especial allà on la figura de l’educador social és el professional diana: Centres d’Acollida, CRAE’s, CREIs, Pisos Assistits..., etc.

En el meu dia a dia, actualment acompanyant precisament a joves tutelats i extutelats a pisos assistits, d’autonomia i d’inserció, especialment el moment en què es va decretar l’estat d’alarma aquesta crisi social i sanitària també ha permès veure que els nois i les noies han crescut, alguns han complert els 18 anys i se’ls ha acabat la protecció de la llei d’infància. Arriben a la majoria d’edat sota el paraigua de la Llei de Serveis Socials i aquesta hauria de fer la funció de família que els sosté i acompanya fins a l’autonomia. Perquè no els volem dependents d’ajudes, sinó amb drets a l’emancipació i a la formació, perquè sabem que mitjançant l’apoderament tiraran endavant, perquè amb el nostre suport se sentiran acompanyats i perquè ens hem de seguir visibilitzant per seguir sent essencials. 

Sense viatjar en iots ni en llanxes, però amb les forces necessàries per seguir surfejant les onades que vindran.

David Vázquez Villamor, educador social. Col. 5992.
@lopetitcomite


Fotografia: Esperança Jaume


dimecres, 23 de setembre de 2020

Educadores i educadors de l’àmbit gent gran, aquesta és la meva història i us necessito, ens necessiten

Hola a tothom! Em presento. Em dic Carlota, soc la de la foto, tinc 25 anys i soc educadora social, graduada a la Universitat Ramon Llull. Tinc un postgrau en Direcció de Residències i altres Recursos per a la Gent Gran i en l’actualitat estic cursant Treball Social.

Fa 4 anys que em vaig graduar i fa 4 anys que treballo com a educadora en l’àmbit de la tercera i quarta edat. Sí, aquest àmbit que generalment no agrada entre les educadores i els educadors. Sí, aquest sector tan mal pagat, oblidat i maltractat. Amb la crisi de la Covid-19 haureu vist a la premsa i sentit per tot arreu molt més sobre les residències de gent gran. Sobretot, i malauradament, notícies escandaloses i unes xifres de morts altíssimes. Bé, la meva història va relacionada amb tot això i aquí estic per a resumir-vos-la i demanar la vostra col·laboració amb un projecte que tinc en ment. Comencem, doncs:

Treballava des de feia gairebé 3 anys a la Residència Bertran i Oriola situada al barri de la Barceloneta. Si cerqueu notícies sobre el centre us fareu una mica més a la idea del que us explico a continuació. La fotografia que veieu me la vaig fer durant la crisis forta de la pandèmia. Em vaig confinar voluntàriament al centre on treballava i aquells dies van ser un infern. Sempre ho diré, va ser com viure un dia molt llarg i molt dolorós. La veritat és que des de llavors la meva vida no ha tornat a ser la mateixa. Ara us faré un petit resum però també podeu conèixer-la a través d'aquest article que va escriure elDiario.es sobre la meva experiència al complet o d’aquesta entrevista que em varen fer al programa “No ho sé” de RAC1.

En el moment que vaig prendre aquesta fotografia ja disposàvem d’equips de protecció perquè hi havia casos confirmats de persones infectades al centre, però fins que no ho vàrem saber, treballàvem sense mascaretes ja que segons EULEN, l’empresa que ens gestionava, no calia dur-ne. Fèiem torns de nit infinits i un munt d’hores extra (que no ens han compensat) perquè no hi havia personal i, o no el cobrien, o contractaven a persones sense formació. Així doncs, vàrem exercir funcions que no eren les nostres sense tenir formació ni experiència, això és, encarregar-nos de 92 persones dependents, durant dies les 24h (canvis d’absorbents, medicació, higiene, trucades als familiars, etc.). La gent gran estava malalta, els companys s’infectaven, no donàvem a l’abast, la gent gran anava morint i no rebíem l’ajuda ni el suport de ningú. 

Em vaig assegurar d’informar constantment a l’empresa gestora del que estava passant, de les negligències, de les males praxis, de les morts, de la falta de personal, de tot, però res. Estàvem completament sols i a ningú li importava.

Així doncs, i molt resumidament, després de viure 20 dies en un hotel, de donar positiu per COVID-19, d’aïllar-me en un hotel medicalitzat buscat per mi mateixa ja que l’empresa no em donava solucions, durant 16 dies sense rebre visites ni poder relacionar-me amb ningú, d’haver de tornar a casa amb els meus sense un diagnòstic clar perquè ja havien passat 15 dies, de tornar a donar positiu i de passar 20 dies més aïllada a la meva pròpia habitació sense poder fer vida amb la meva família, m’incorporo de nou a la feina. A tot això van morir 36 residents de 92, una xifra que mai oblidaré i amb la qual somio nit sí, i nit també. Vaig treballar 30 dies sota la gestió d’EULEN fins que els van retirar del nostre centre i se’n van fer càrrec Hermanas Hospitalarias. Dos dies després de signar la subrogació del meu contracte amb la nova empresa, em van acomiadar al·legant, i cito textualment: “considerem que les teves funcions pot realitzar-les qualsevol altre professional (gerocultor/a i/o fisioterapeuta)”.

Senyores i senyors educadors socials que treballeu amb gent gran en residències geriàtriques, pisos tutelats, Centres de Dia, Casals, Centres Cívics... bàsicament el que m’estaven dient a mi i a totes i tots vosaltres és que la nostra feina no serveix per a res i, el que és pitjor, que les persones usuàries no ens necessiten. Ens estan dient que no cal una figura que li posi a la senyora Lola la música que li agrada perquè l’estona de la dutxa no li suposi un moment d’estrès i angoixa. Ens estan dient que no cal que les persones grans mirin pel·lícules de la seva època per a treballar la memòria; que no és important que connectin amb el seu entorn; que no passa res si no treballen el llenguatge i les relacions personals. Ens estan dient que no és necessària una figura que es dediqui a coordinar-se amb persones voluntàries i entitats del barri per a fer activitats a l’exterior i que surtin de les quatre parets en què es passen el dia. Ens estan dient que no cal que hi hagi una persona que dinamitzi el dia a dia de les persones grans i que faci que riguin, es moguin i estiguin estimulats. Ens estan dient que les persones grans no són importants.

Senyores i senyors educadors socials que treballeu en l’àmbit de gent gran, necessitem ser escoltats. Necessitem que coneguin la nostra figura, les nostres funcions i els nostres objectius dins dels recursos en què treballem, perquè quan ho facin no podran negar la necessitat de la nostra presència. Hem de donar-nos veu. Així que us proposo el següent: crear un vídeo dinàmic, simple, visual i positiu. La idea és que les persones interessades us graveu en horitzontal explicant en un màxim de 10 segons per què és necessària la vostra figura allà on treballeu. És important que l’àudio i la llum siguin òptims. El vídeo pot ser anònim però és interessant que se us vegi. Utilitzeu la vostra imaginació, som educadores i educadors! Jo mateixa m’encarregaré de fer el muntatge i clarament també hi participaré.

Les persones interessades, si us plau, contacteu amb mi a través del meu correu electrònic carlota.domingo94@gmail.com. Espero que això arribi lluny.

Moltíssimes gràcies.

Carlota Domingo, educadora social de l'àmbit de la gent gran. 


dijous, 3 de setembre de 2020

“L'Educació Social és essencial” Carnaval de Blogs 2020

Us presentem la 8ena edició del “Carnaval de blogs” del Dia Internacional de l’Educació Social, #DiaES.

Aquest any, en el #DiaES, les activitats volen buscar respostes i reflexionar sobre el present i el futur de l’Educació Social, després de l’aparició de la Covid-19.

Serà aquesta crisi un punt d’inflexió per a la disciplina i per a la professió després dels seus primers 25 anys d'història?

I, com ja és habitual, lligarem la temàtica del Carnaval amb la del #DiaES. Volem que els bloguers i blogueres de l’educació social ens expliqueu quina és la vostra reflexió a l’entorn dels moments viscuts i que estem vivint professionalment: creieu que aquesta crisi ha fet més evident que l’Educació Social és essencial? Per què? Ho és tota? L’Educació Social és revaloritzarà després de tot això… o no?

Si voleu participar al Carnaval 2020,  feu-nos-ho saber al correu comunicacio@ceesc.cat o als comentaris de d’aquesta entrada.