Una finestra a la web 2.0 que pretén que l’educació social tingui un lloc al món...

dijous, 4 de juny de 2020

Confinament i canvis

Benvolguts/des, després d’aquestes setmanes que portem ja de confinament us vull compartir aquestes paraules, fruit de pensaments i reflexions que arriben després d’aquests dies viscuts, i que ens poden servir per enfocar la nostra mirada al present i el futur més immediat, incert encara, i ple de reptes novament.

Tots hem anat passant per diferents moments i estats durant aquestes setmanes, tots tan com a individus, com a pares i com a professionals.

En el meu cas, la meva professió, que és la meva passió, em porta a conviure amb l’empatia, l’escolta, el no judici, la presència, la comunicació... i altres eines que amb els anys es transformen en part de la persona, en un mode de vida.

El dia a dia sol ser intens, sempre compartint moments, en contacte directe amb les persones, grans i menudes, rient, sentint, mirant... I ara, tot això resta aturat. No hi ha intensitat. Perdó, no hi ha intensitat directa, però en canvi, sí que n’hi ha molta indirectament, que es va acumulant, que es nota a l’ambient, que ens arriba pels mitjans, filtrada pels aparells i la distància, però que tots podem coincidir en que igualment la sentim en primera línia.

La pressió del rellotge, en molts casos ha desaparegut, o ha disminuït molt. En canvi, han aparegut altres tipus de pressions: la incertesa, el després, reorganitzar la feina, enfrontar la “no feina” o, la por, el dubte, l’economia familiar, replantejar prioritats, la manca de llibertat, la salut, l’atenció als fills/es...

En definitiva, tot un seguit de coses que ens porta a una altra IDEA: ben segur que tots ens hem arribat a plantejar la possibilitat de la nostra pròpia supervivència, la dels nostres, del nostre cau, dels nostres familiars. Una idea NO prevista. Una idea que ens ha portat a retrobar-nos amb la nostra VULNERABILITAT, i que es va deixant sentir a diferents nivells: emocions, pensaments, dolors, tensions, actituds, etc.

Imagen de Daniel Reche en Pixabay 
Arribar a aquest punt és molt important en tots i totes ara, no hem de caure en l’error de voler evitar-ho. Hem de poder arribar a aquesta sensació profunda, aquest reconeixement, molt humà i real. Solament així podrem retornar a allò que realment importa per seguir endavant, per aprendre del moment i la circumstància històrica que ens toca viure i amb la que ha començat aquesta nova dècada: HEM DE TORNAR A L’ESSÈNCIA. Hem de poder retrobar-nos amb allò essencial per cadascú de nosaltres. Aprofitar aquest temps per revisar les nostres vides, el punt d’encreuament en que cadascú ens trobem. Doncs el moment actual en durà a redefinir aspectes, i només així en traurem aprenentatge d’aquesta situació, i fer d’aquest ARA un abans i un després.

Hem de fer-ho per nosaltres com adults, i també per les generacions més joves, que estan aprenent ara com funciona el món, la vida. Hem de fer-ho per poder-los ensenyar a viure-ho, entendre-ho, preparar-los per afrontar situacions mundials com aquesta. Hem de fer-ho per generar mirades globals, obertes, que puguin anar més enllà del moment actual, que puguin projectar noves estructures, nous funcionaments... Que generin nous futurs.

Ho sento tan clar. Ho sento així perquè aquestes mesures el primer que han fet és establir un ORDRE, una prioritat, que ha fet “re-unir” les famílies. Sí, les famílies estem majoritàriament junts, TOT el dia, TOTS els dies.

La FAMÍLIA: aquesta paraula que té tan valor, i que actualment està tan colpejada. La societat actual i la coneguda “conciliació” familiar l’ha tornat fràgil, vulnerable, dèbil en alguns casos. Hem convertit la nostra estructura de base, en uns pilars que de vegades no ens sostenen. Famílies amb pares que treballen, altres que treballen molt, altres que treballen molt però en condicions precàries, altres que treballen lluny de casa, pares cansats, pares estressats, pares preocupats, pares que no tenen temps de pensar en com fan de pares, pares que estan, pares que no estan, avis i àvies que substitueixen els pares, activitats que substitueixen els pares, etc.

I ara, tot això ha desaparegut. No ho hem triat, però hi som. Estem plegats, convivint junts tots els dies, amb els nostres encontres i desencontres, les nostres fortaleses i debilitats, les nostres qualitats i defectes, les nostres pors i il.lusions, les nostres alegries i tristeses. Aquí estem, “en família”: convivint, parlant, entenent-nos, enfadant-nos, cantant, plorant, pensant, reflexionant... Moments de tota manera, alguns fluïts, i altres durs i foscos, alguns on surten els propis dimonis, la ira, la impotència del moment..., i altres retornen amb la força i l’esperança, que ens fan tan humans.
He anat arribant a aquest punt la setmana passada, després de deambular per molts estats, de sentir la sobre-informació i haver de posar límit, després de sentir-me tranquil.la en família, després de sentir gratitud per no perdre ningú estimat, després de sentir una tristor profunda per la gran quantitat de persones que marxen de la vida en aquestes circumstàncies d’urgència i soledat, després de ser conscient de les dificultats que envolten algunes famílies...

Sí, sentir, SENTIR-HO. Així funciono jo. Així m’ajuda en la meva professió com educadora i terapeuta: sentir el context, sentir a l’altre i trobar així com acompanyar els processos. Per tant ara, no ha pogut ser diferent. He anat sentint i ressentint tot, filtrant-me capa a capa. D’aquí he anat traient el que us deia, allò essencial per a mi i que comparteixo en aquestes línies.

He pogut observar com si fos una pel·lícula les meves accions i reaccions. Al principi, com molts professionals, vaig començar a generar idees per fer en família les primeres setmanes, recomanacions, dinàmiques, exercicis, etc. Després prendre consciència de l’ampliació del confinament, va fer que tots entenguéssim que no seria una situació breu, sinó que de moment, no tenia un final concret. I ara actualment la conclusió com a mare i professional és que no n’hi ha prou amb unes recomanacions i propostes, sinó que hem d’aprofitar més a fons: hem de revisar què ens agrada o no de nosaltres, de la nostra família, és a dir, què funciona o no en mi, en la família que hem creat, parlar-ne per decidir i fer canvis. Hem de permetre mostrar el que sentim als nostres fills i filles, ells entenen  i agraeixen la nostra sinceritat i claredat. Ens hem de permetre agafar les nostres errades, acceptar-les i modificar, així aprenem i ensenyem als fills.

Tenim un temps maco per tornar-nos més funcionals, posar un nou ordre a la nostra vida. Per enfortir els nostres vincles. Per veure que la família no “és ideal”, ÉS REAL, amb les nostres peculiaritats i individualitats. Així que som conscients que hi ha famílies amb relacions difícils, desgastades, doloroses... Hi ha famílies, amb malestar. Hi ha fills que pateixen... Això hi és sempre, no ho condiciona el confinament, tot i que sí que agreuja algunes situacions.

Per tant, encara més us convido i us animo a aprofitar la pròpia situació, que cada família puguem retrobar-nos i arrelar-nos, decidir i intentar-ho.

Si hi ha dolor i malestar, primer cal atendre aquests aspectes, donar-hi cabuda i temps, abans de fer canvis i posar solucions que solament farien de “tirita”.

Els adults hem d’atendre’ns, estar el millor possible, i així farem millor de pares i mares, millorarem com a persones. CAL SABER DEMANAR AJUDA, ho mereixem.

El dolor té moltes formes de mostrar-se, segons com som cadascú (el nostre perfil): dolor que s’expressa al cos, dolor que genera activitat mental excessiva i pensaments recurrents, dolor que impacta en la regulació emocional... Bàsicament són els focus més comuns. A partir d’aquí, d’identificar això en nosaltres, podrem saber què necessitem atendre. A partir d’aquí, podem saber què fer o quin suport demanar.

Perquè no tots sabem “de tot”. Aquests dies encara m’ha quedat més clar, al veure els diferents recursos que he hagut de posar en joc per atendre’m a mi i als meus. Reconèixer que la meva professió m’ha donat moltes eines en el camp personal i familiar, però això no és comú per a tots. Per tant, cadascú necessitem atendre’ns de forma diferent, tant en el “com “ o “de quina manera”, però també en el “quan”, perquè hi ha diferents moments i ritmes en cadascú.

Us ho dic com a persona, com a dona, com a mare, com a filla, com a educadora.

GRÀCIES PER PERMETRE’M ARRIBAR A VOSALTRES D’AQUESTA FORMA.

Myriam Solé – Educadora Social
Directora de TRIADA.
Lleida, abril de 2020.

El CEESC ha posat a disposició dels educadors i les educadores socials les seves eines de comunicació per tal de poder deixar testimoni de com s'està vivint aquesta crisi a nivell professional i també, per què no, a nivell personal. Poc a poc ens van arribant textos. Si vols participar en aquest espai, no dubtis en fer-nos arribar el teu article!



dijous, 21 de maig de 2020

Nous reptes per als tècnics de Serveis Socials com a primer nivell d’Atenció Social Primària


La nova realitat social produïda per l’impacte declarat per l’estat d’alarma COVID-19 ens ha comportat un canvi radical en el dia a dia de les nostres tasques quotidianes per tal d’afavorir, facilitar i dinamitzar el nostre treball de l’atenció directa i essencial des dels serveis socials bàsics, així com havent d'incorporar-hi les noves mesures socials que s’estan decretant.

El Masnou - Foto de Jorge Franganillo
Aquesta metodologia es basa pràcticament en processos de treball àgils i factibles per tal d’abordar les diferents problemàtiques -sanitària  social i econòmica- en accions que facin un acompanyament en el professional, per una banda, i, per l’altra, agilitzar el treball amb la ciutadania en el col·lectiu amb el qual que diàriament treballem, per tant, la necessitat de poder afrontar aquesta nova situació en aquest estat d’alarma.

Sense temps ni marge de maniobra ens hem hagut d’adaptar a aquesta nova situació emergent, per poder encaminar el nostre treball amb els mitjans més propers per continuar donat els nostres recursos i serveis garantits tal com ens empara la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de Serveis Socials de Catalunya.

Aquest repte ens ha dut a plantejar noves situacions tan personals com professionals, augmentant una realitat social en què el nostre objectiu principal és poder donar resposta al gran augment de demanda del ciutadà en el context econòmic, social i sanitari en una situació de crisi no prevista.

El principal objectiu és donar continuïtat a la nostra feina i garantir l'atenció i la protecció de totes les persones vulnerables que precisem de suport: infància, famílies, gent gran i a tota la ciutadania en general.

Serveis Socials Bàsics estem treballant incansablement amb la dificultat afegida de no poder accedir als nostres llocs de treball habituals, això ens ha suposat un gran repte a superar i ens ha fet augmentar la implicació de tot l’equip, reformular algunes funcions dels nostres professionals, implementar noves tecnologies i noves metodologies d’intervenció per poder fer front a la COVID-19 de manera unida i coordinada.

En aquesta pandèmia que estem patint, els Serveis Socials som, junt amb l'àmbit sanitari, els cossos de seguretat, i altres sectors, els encarregats, en primera línea de cuidar, organitzar i atendre les necessitats assistencials de tota la població confinada del Masnou i, més especialment, de les persones més vulnerables.

Ens ha sorprès la capacitat d'organització, adaptació i iniciativa a què podem arribar els professionals en una situació d'alt risc per a la població com la que estem vivint; i com, entre tots i totes, davant de les adversitats, som capaços de sumar esforços.

De tots és sabut que els equips de Serveis Socials treballem amb situacions problemàtiques i que la complexitat de la nostra feina fa que ja estiguem acostumats a manegar estratègies d'intervenció, però mai abans com en aquests moments. En l'últim mes hem pogut experimentar canvis i adaptacions inverosímils, que fa una setmana abans eren inimaginables.

El confinament ha descobert les necessitats i problemàtiques amb les quals ens trobem els professionals de Serveis Socials quan no hi havia pandèmia, ni estat d'alarma.

Així que la nostra missió és poder cobrir les necessitats més bàsiques i l’acompanyament psicosocial en aquest moment d’incertesa com l’actual. Cada situació que atenem amb les seves particularitats i necessitats rep el nostre suport per tal de resoldre la seva inquietud.

Ens hem adaptat a aquesta nova realitat i ens organitzem de forma presencial i amb la fórmula de teletreball, atenent les diverses necessitats tan telefònicament com de forma telemàtica, fent de les eines tecnològiques una eina essencial, amb el suport del nostre equip administratiu.

Des del Centre Obert Maricel s’estan realitzant les sessions simultànies amb els infants i adolescents, tot cercant diferents canals de comunicació al presencial: email, telèfon, whatsapps i, fins i tot, en alguns casos, utilitzant el recurs de determinades aplicacions informàtiques.

Noves decisions i noves intervencions com una estreta coordinació amb altres serveis municipals i empreses externes que ens afavoreixen a continuar treballant amb el suport per afrontar aquest repte. Hem potenciat el treball en xarxa perquè, per una banda, puguem donar resposta a tota la nostra tasca diària i a les necessitats detectades aconseguint desenvolupar de la millor manera possible el recurs necessari a la demanda.

Per poder portar a terme tot això, s'ha reforçat els serveis de Teleassistència i el d'Atenció Domiciliària (SAD), complementat amb el suport del grup de voluntaris que gestiona el Departament de Participació Ciutadana.

S'han distribuït lots d'aliments a través del centre de distribució d'aliments SITJA a totes aquelles persones i famílies amb dificultats econòmiques.

S'han garantit les beques de menjador escolar a través de targetes moneder, per als menors escolaritzats en edat obligatòria, amb el suport de Protecció Civil.

Continuem coordinant i treballant diàriament amb l’equip del Centre de Recursos de Dona, per tal de protegir al màxim el col·lectiu de dones en situacions de risc.

Aquesta situació de crisi ens enfortirà amb els altres serveis municipals que han engegat una nova mirada en aquest sentit “social” amb aquest treball transversal, i enfortirà el treball en un caire més comunitari i amb reptes per plantejar.

Ens atrevim a dir que ens hem de replantejar noves polítiques públiques i socials per poder fer front a la nova realitat social, econòmica i sanitària que ens ha sorgit inesperadament.

Definitivament, som un servei essencial perquè és la nostra responsabilitat que es respectin els drets i els deures dels ciutadans.

Anna Vilanova, educadora social dels Serveis Socials Bàsics d'El Masnou. Col·legiada 8438. 
Han participat en l'elaboració de l'article els professionals de l'Equip Bàsic de Serveis Socials d'El Masnou.

Aquest text també s'ha publicat a la revista d'El Masnou.



El CEESC ha posat a disposició dels educadors i les educadores socials les seves eines de comunicació per tal de poder deixar testimoni de com s'està vivint aquesta crisi a nivell professional i també, per què no, a nivell personal. Poc a poc ens van arribant textos. Si vols participar en aquest espai, no dubtis en fer-nos arribar el teu article!

dimecres, 13 de maig de 2020

L'impacte i risc emocional d'educadors i educadores socials en temps de COVID-19, i cada dia

“I si els i les professionals de l'educació social girem la mirada cap a nosaltres mateixos?”, ens preguntàvem en un article que vam publicar al blog a principis de curs.

Aquesta pregunta convida a aturar-se.
A un moment en què l'atenció es gira.
A un instant en què la respiració es pot ampliar, permetre que entri l'aire per, potser, deixar sortir un petit (gran) sospir.
I no sempre és fàcil tenir aquest instant.
I no sempre és fàcil trobar el permís intern.
I no sempre sabem com. I menys, en plena crisi.

Foto Jan Garrido
La situació d'excepcionalitat que estem vivint degut a l'emergència sanitària de la COVID-19, i la crisis econòmica i social que l'acompanyen, posa de relleu com el col·lectiu professional de l'educació social forma part de la primera línia de foc davant de les situacions més dures, conflictives i vulnerables que vivim. Acompanyem les persones que protagonitzen aquestes vivències i, per tant, en formem part.

I quin impacte té en el cos, en les emocions, en l'estat d'ànim dels i les professionals l'exercici de la tasca diària? I ara, en temps de COVID-19? I quin efecte té en nosaltres estar vivint en “carn pròpia” la situació d'emergència i alhora acompanyar l'efecte en la vida dels altres?

Aquests dies tenim molt present la protecció física, els protocols, la reorganització de torns, les mesures d'higiene... Estem atenent un risc nou i, alhora, el risc que té a veure amb l'impacte emocional i psíquic de la professió segueix i s'incrementa. 

Cada vegada més anem reconeixent, ja sigui perquè hi ha un estudi que ho recolza, o bé perquè podem veureu-ho en nosaltres mateixes i/o en les companyes, que un dels riscos més grans que vivim en el desenvolupament d'aquesta tasca és “cremar-nos”, sentir-nos sobrepassades per la situació. I més encara, quan la situació s'agreuja, es tensiona.

És per això que ens hem sumat als Serveis Específics del CEESC que s'han impulsat per donar suport i acompanyar els i les professionals, per oferir un acompanyament terapèutic gratuït en aquests moments de crisi.

Creiem que és molt important sumar a la mirada de xarxa i comunitat, no és una qüestió “d'aguantar” o “de poder amb tot”. Tenir-nos en compte.

Amb aquestes línies ens agradaria apropar-nos a la mirada que acull la fragilitat i la vulnerabilitat dels i les professionals. 

Sense estigmatitzar-la, fugir-la o creure-la derivada d'una mala “gestió”.

És possible que aquests dies s'estiguin fent més presents símptomes físics (dolors, dificultats per dormir, pressió al pit, sensació de respirar “a mitges”), preocupació que s'instal·la (patir per no arribar a tot, dificultat per desconnectar...) i també impactes emocionals (per molt o sospitosament molt poc contacte amb les pròpies emocions).

En una situació d'emergència com la que estem vivint, la vulnerabilitat (externa i interna) augmenta i ens pot ser molt difícil atendre-la. Des d'algunes mirades psicoterapèutiques s'està anomenant la situació que estem vivint com a trauma col·lectiu.

Aquests dies estem vivint situacions personals difícils o molt difícils (ja “només” la pèrdua de llibertat, en el millor dels casos). Alhora, per professió, diàriament acompanyem persones i col·lectius que ja venen de circumstàncies molt precàries i a qui aquest nou escenari els comporta conseqüències greus, molt greus o irreparables.

Com ho vius això? Com és viure l'impacte i alhora acompanyar, contenir i voler minimitzar l'impacte?

I aquesta situació, no ens posa de relleu quelcom que ja és així diàriament? 

O és que per exercir aquest ofici automàticament ens cobreix una capa d'impermeabilitat davant de la vulnerabilitat que implica viure? Com és estar en dol i acompanyar el procés de separació d'un infant de la seva família biològica? Des d'on vinculem amb una persona que no té ningú en qui recolzar-se i sentim que podem ser el punt de referència més proper en qui confiar? Com impacta això sobre la pròpia vivència de confiança? Com sentim nosaltres els propis punts de suport just en un moment de separació de parella? O amb un contracte precari?

En la relació educativa, com en totes les relacions, es posa en joc el propi material humà. Quan ens vinculem com a professionals, ho fem des de la propia “motxilla”. Des de les pròpies alegries, tristeses, enutjos i pors. Des de la pròpia biografia.

En les formacions acadèmiques aquest és un aspecte encara poc o gens, afrontat. En els currículums universitaris no està contemplat l'autoconeixement profund del professional per tal de poder estar entrenat en l'abordatge integral de la relació que contempla la inclusió de les emocions (pròpies i de l'altre).

En altres col·lectius professionals dedicats a l'atenció a persones, concretament d'assistència mèdica (infermeria i medicina), des dels anys 90 s'estan fent estudis sobre el que han anomenat “fatiga per compassió”. Es fa referència amb aquest terme als impactes nocius en els i les professionals que s'exposen de manera reiterada a l'acompanyament del patiment d'altres persones. I des dels nostres serveis i recursos, què fem dia a dia? En quines circumstàncies de vida es troben les persones que acompanyem?

Dia a dia acompanyem el dolor, la por, la ràbia, la soledat, el desemparament, l'abandonament, la discriminació, la malaltia, la marginalitat, l'addicció… la vulnerabilitat i el patiment humà en moltes de les seves formes. No només en moments d'emergència sanitària, cada dia. 

I massa sovint la resposta és congelar-nos per no patir. O emmalaltir per dificultat de posar-hi límits. O a fer la nostra feina com si féssim un acte mecànic per por a no poder respirar si ens deixem sentir l'impacte. O negar el propi dolor per por que ens torni incapaces de seguir acompanyant.

El fet d'obviar, negar o minimitzar l'impacte que té per als professionals aquesta exposició és una desatenció d'una part de la realitat que abans o després “passarà factura”. A nosaltres, i a la qualitat d'atenció que podem oferir.

Realitzar una intervenció socioeducativa mantenint-se equànime, empàtic, donant suport emocional sense cremar-se, garantint una igualtat d'oportunitat i tracte sense discriminacions, requereix un desenvolupament conscient d'actituds, coneixements i habilitats específics. I no forma part del currículum acadèmic, encara. Segueix sent un terreny en què tot sovint ens trobem soles, sols. 

La nostra és una professió on la mirada està centrada en l'altre, i ha de ser així. Però podrem veure que si allò propi no està prou atès: preval, emergeix, impregna, entorpeix, limita, pesa. Aquest exercici d'autorevisió ens pot aportar més claredat, solidesa i capacitat de contenció pròpia i d'altri.

Des d'aquest text volem interpel·lar per cada vegada més a avançar en el permís de girar la mirada cap a nosaltres mateixos i nosaltres mateixes. Quan tenim permís i validació, interna i col·lectiva, es van posant en clar recursos, espais, maneres i referents.

Des de la nostra experiència en la teràpia Gestalt trobem una metodologia que ens permet afinar-nos com a instrument de treball.

I en aquesta línia seguirem treballant. Ara, en temps d'emergència i dia a dia. Volem aportar recursos per tal que la relació educativa es nodreixi d'un major nivell d'autoconeixement. Espais on el professional es pugui recolzar i així afrontar la tasca diària amb més energia i disponibilitat. Eines en relació amb l'escolta, la comunicació i els patrons relacionals que afavoriran la comprensió i l'acompanyament integral de les persones ateses als serveis.

Cuidem-nos durant aquesta situació d'emergència,
cuidem-nos dia a dia.
Ens hi va la salut.
Ens hi va la capacitat d'acompanyar.


Sílvia Lobera i Jan Garrido, educadors socials i terapeutes Gestalt. Col·legiats del CEESC.
Formadors d'"Eines terapèutiques per educadors socials" a l'Institut Gestalt de Barcelona, en col·laboració amb el CEESC.
Creadors d'ÀRTICA (Espai d'Acompanyament, Formació i Supervisió a Professionals de l'Educació Social des de la Teràpia Gestalt).

divendres, 24 d’abril de 2020

Afrontar la pèrdua: nenes, nens i adolescents (NNA) en confinament

Per Francesca Ferrari, col·legiada 1145, i Josepa Borràs, col·legiada 1240. Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC).

La mort sembla no estar integrada en la vida actual, l’ésser humà ho pot tot i el present és etern, es diria que res no ens pot afligir, però la mort és una realitat amb la qual hem de conviure, ser conscients que no la podem eludir i davant de la qual en som totalment vulnerables. En aquest sentit, la mort hauria d’estar present en l’educació des de petits.

En aquests moments, la humanitat s’ha adonat que ha d’afrontar la realitat de la nostra fragilitat, que ja existia però que no era interpretada. En un període de temps molt curt, ens trobem que diàriament es produeixen morts per una malaltia greu que fa tan sols uns mesos ni coneixíem. Com és habitual en el pensament occidental, la mort era una situació passatgera i llunyana, però ara estem abocats a un confinament estricte d’un dia per l’altre i sense veure-hi el final.

L’escola es va tancar i els NNA estan a casa amb millors o pitjors condicions familiars i econòmiques. A d’altres els toquen realitats més crues, com ara estar confinats en centres de menors d’edat. La mort i la malaltia, com una pèrdua més, ens acompanyen diàriament i les famílies no han tingut temps de preparar-s’hi.

Com es pot afrontar, en aquests moments, una situació de pèrdua o de mort d’un familiar significatiu per part dels infants, ja sigui la mare, el pare, l’avi, l’àvia o un germà?

Es recomana amb insistència que es tingui molt present que també en aquestes edats, amb nens prou petits, cal aplicar condicions de suport adaptades a la maduresa de cada infant per tal de no obviar aquest pas molt important i dolorós. Viure el dol fa mal, són moments, dies, dolorosos i de tristesa. Cal plantejar el comiat a l’ésser estimat en les formes i maneres més accessibles a les circumstàncies concretes. El dol, l’aflicció causada per la mort d’una persona estimada o, en general, per una gran desgràcia, és una reacció emocional davant d’una pèrdua. En aquests moments, es pot experimentar una doble pèrdua. Quan hi ha un malalt de COVID-19 en una família, primer hi ha l’aïllament de la persona, una hospitalització i, si no hi ha curació, una desaparició, una mort sense comiat.

Com a professionals de l’educació social, compartim amb altres professionals relacionats amb la salut, com ara psicòlegs i psiquiatres, la importància de l’elaboració del dol en totes les circumstàncies que així s’esdevingui i, concretament, en aquests moments de la pandèmia per la COVID-19, en què alguns nens i joves perdran els seus avis o altres éssers molt estimats.

En general, les fases del dol podem dir que són quatre: la primera, la del xoc; un no s’acaba de creure què ha passat, s’està atordit. Una segona fase d’evitació o negació; s’està enfadat amb la persona que s’ha perdut, es pensa que és una injustícia i un es pregunta quina responsabilitat hi té o que ha fet malament perquè passi això. La tercera fase és la connexió i la integració; poder començar a racionalitzar i acceptar des d’un punt més global, ja no focalitzat en la persona o la pèrdua, i es pot expressar amb el plor. La quarta seria la de creixement, acceptant la nova situació, llavors ve el perdó i comença la transformació cap a una nova etapa de vida.

El dol que s’expressa amb símptomes físics, pensaments, emocions i conductes, dependrà de cada persona, de com es viu la pèrdua, de la manera de ser i, molt important, de l’edat. Per tant, les fases es poden barrejar en alguns moments.

Si hi ha una pèrdua d’una persona significativa a la família per la malaltia greu del COVID-19 i posterior defunció, els adults hauran de poder tenir espais i moments per acceptar la pròpia vulnerabilitat, articular el seu dol i preparar com transmetre-ho als infants i adolescents. Aquest treball que hauria de ser d’introspecció, s’haurà de fer en ple confinament, en situacions de molt patiment i sense que ningú es pugui allunyar i tornar a casa, perquè tots ja hi som. L’expressió del dolor és possible que s’hagi de compartir i hem d’aprofitar per construir-hi quelcom de positiu.
Si un dol queda obert per no haver estat abordat en la manera oportuna, poden sorgir problemàtiques futures en el desenvolupament dels NNA.


Com parlar de la mort a nenes, nens i adolescents?


Habitualment, no se’n requereix un abordatge professional, n’hi ha prou precisament amb el suport familiar de l’escolta i l’activació de l’expressió dels NNA, poder parlar-ne àmpliament, fer-ne comentaris, etc. El fet que es pugui treure el dolor i compartir-lo en el nucli familiar pot, en si mateix, propiciar una vivència sana del dol. Per tant, és important que els adults, mare i pare (progenitors), parlin amb els seus fills i filles de la pèrdua significativa, tenint en compte les edats però, en qualsevol cas, els han de fer expressar els sentiments, dubtes i temors i també compartir-hi els seus.

No es pot negar la mort ni, en aquest cas, la malaltia greu que suposa la COVID-19, perquè elaborarien un concepte equivocat en el seu desenvolupament emocional i intel·lectual. No parlar-ne és crear un sentiment de desconeixement i de por.

S’haurà de buscar el moment oportú per donar la informació adient perquè els NNA puguin fer la construcció mental d’aquest concepte segons l’edat.

S’ha d’iniciar un diàleg amb absoluta claredat, utilitzant explicacions breus i senzilles adaptades a l’evolució dels infants. En cap cas recórrer a mentides o metàfores com ara “morir és com dormir”, una de les més habituals, ja que poden provocar pors i desconfiança.

Cal que se’ls doni permís per expressar i comunicar qualsevol necessitat, emoció o patiment; només així sabran que els adults estan al seu costat transmetent-los seguretat. Cal estar molt atents a les seves respostes i donar molt d’espai a les seves preguntes.

Cal deixar sentir les reaccions de plor, ràbia, retraïment, tristesa, trastorns de conducta d’alimentació, conductes regressives en els més petits, i tenir en compte que a l’adolescència la ràbia pot expressar-se en comportaments transgressors, conductes antisocials, abús d’alcohol o altres substàncies tòxiques. Per això és important que l’adult estigui al costat per escoltar i observar; en confinament, ens aproparem als NNA amb empatia, dolçor i seguretat, ajudant a reconèixer els seus sentiments sense emetre’n judicis.

Amb els infants és bàsic establir la diferència entre una malaltia greu, com pot ser la causant d’aquesta pandèmia, i la que no ho és, com pot ser un refredat; o entre anar a l’hospital per una necessitat concreta i les morts que ara s’estan produint als hospitals en soledat. Tot plegat s’ha de poder explicar per evitar pors innecessàries en el futur.

D’altra banda, per als infants i adolescents és molt important el ritual de comiat -l’enterrament- per donar simbolisme a la mort, però en aquests moments no és possible fer-ne, per tant, s’ha de poder realitzar algun ritual a casa per acomiadar la persona; potser més endavant ja es podrà fer a nivell social.

Concretant per blocs d’edat podríem parlar de:
  • Fins als 3 anys, transmetent-los que són escoltats i afavorir-ne el contacte físic a través de carícies, mirades, abraçades, jocs i lectures de llibres que poden parlar sobre la pèrdua i la mort.
  • Fins els 5 anys, explicar la mort com absència de funcions: les persones que moren deixen de respirar, no tenen gana, ni fred ni calor, etc. Cal estar atents als seus jocs, històries que poden imaginar i explicar, o dibuixar per observar-hi pors i angoixes, i estar atents a com va interpretant l’infant la realitat del dia a dia i allò que afavorirà el seu desenvolupament emocional.

    És interessant realitzar amb ells activitats més plàstiques: treballar la plastilina, fer dibuixos relacionats amb l’ésser desaparegut on el nen plasmi el que sent i explicar-ho relacionant-ho amb els temes que vulgui, sense forçar, amb escolta activa.
  • Fins als 12 anys, concretament cap els 6 o 7, apareix la por a la mort, per tant, en aquesta etapa es pot començar a reconèixer la mort com un fet real i irreversible.

    Se’ls han de donar explicacions que el puguin ajudar a entendre en què consisteix la mort, el que comporta que ja no veuran més aquella persona, sobretot de forma clara, sincera i concreta. On estarà la persona significativa hi estarà bé, on estigui hi haurà altres éssers estimats que han mort abans. S’han d’evitar explicacions amb metàfores.

    Si han fet un dibuix o qualsevol expressió plàstica o han recollit algun objecte, es poden contemplar diferents opcions sobre què fer-ne que el mateix nen pot proposar: ficar-ho en un sobre per llençar-ho o enterrar-ho en algun lloc, o bé guardar-lo en una capseta, etc.

    Als més grans se’ls pot suggerir escriure una carta, o fer algun escrit, contemplant les coses boniques de la persona que ha mort, tot recordant bons moments viscuts i compartir-los. La destinació l’ha de trobar el mateix infant.

  • A partir dels 12 anys, poden elaborar hipòtesis partint de la seva pròpia reflexió. A l’adolescència, si bé tenen comprensió de la mort i del sentit de la seva pròpia mort, es troben en una etapa evolutiva complexa i d’emocions extremes que propiciaran la no expressió dels sentiments, provocant actituds de negació i aïllament, com més vagin creixent.

    Des d’aquest punt de vista, s’han de propiciar espais de diàleg, on puguin expressar-se i d’explicar-los la situació amb total sinceritat i de no amagar-los les nostres emocions. Només així, els NNA podran gestionar i identificar les pors, els patiments i les emocions.
Algunes consideracions pràctiques de “com comunicar” la mort d’un familiar:
  • Qui: la persona amb més vincle (pares i mares).
  • Quan: com més aviat millor i presencialment.
  • On: en un lloc íntim i segur per poder expressar sentiments i emocions.
  • Com: de manera clara i concisa deixant espai per a possibles preguntes.
De tot l’exposat, sens dubte, el més aconsellable és que allò que es faci, es faci, sobretot, amb una actitud de serenor i de prou normalitat. La mort forma part de la vida en qualsevol circumstància, així, l’acceptació del que és la vida en un ambient de caliu, amorós i proper, pot afavorir una mirada prou intensa i conscient del que cal fer amb cadascun dels nostres NNA.


Barcelona, abril 2020

dimarts, 25 de febrer de 2020

DOSSIER TEMÀTIC: L’autocura dels professionals de l'Educació Social

Un dels objectius del pla de treball del 2019 era el d’estudiar aspectes del benestar professional i l’autocura dels professionals de l’educació social.

Així, vam dedicar el Dia Internacional de l’Educació Social del 2019 a posar de manifest que la informació, la formació, la trobada i el reconeixement són quatre elements essencials per a l’autocura professional, amb l’organització de la Jornada La nostra energia és la nostra força.

Amb la Jornada vam reivindicar que la nostra energia és la nostra força per acompanyar processos de canvi i facilitar millors condicions de vida a les persones i a la comunitat.

I, si un dels quatre elements essencials per a l'autocura professional és la informació, des del CEESC hem volgut fer una cerca documental relativa a l’autocura de professions del sector que puguin ser referents.


A continuació trobareu la bibliografia que hem preparat sobre aquest tema per tal que la pugueu consultar:

Llibres i capítols de llibres


Treballs finals de grau, de postgraus, de màsters, de tesis


Articles de revistes i ponències de congressos


Vídeos

dijous, 16 de gener de 2020

Es publica un conte del "Coneix els teus drets"

L’Anna Montes i l’Arantxa Perales són dues mediadores familiars que van participar a les tres primeres edicions del Concurs de contes "Coneix els teus drets" (2013, 2015 i 2017) i ara des de Serendipia, la seva iniciativa i servei entorn l’orientació, acompanyament i mediació en famílies, han decidit publicar un dels seus contes, el que van presentar en la primera edició:  “Dídac, seguirem essent el pare i la mare”(Serendipia, novembre 2019).

Es tracta d’un conte il·lustrat i podríem dir, que estem davant d’un exemple de conte propici per a la mediació familiar. Per un costat, per aquelles nenes i nens que els seus pares estan en procés de separació i que a través del conte, poden entrar en contacte amb el moment emocional que viuen i així, comprendre’l. I per l’altre, també serveix per a pares i mares que havent pres la decisió de separar-se, el conte els hi pot servir per a comunicar aquesta decisió a la seva filla o fill.

A través de “Dídac, seguirem essent el pare i la mare”, els pares també poden entendre algunes de les reaccions de les seves filles o fills en aquesta etapa de canvi familiar. I per a professionals que treballen amb famílies, com a eina pedagògica i terapèutica.

Des del CEESC ens satisfà aquesta notícia perquè es tracta d’una aposta valenta per una de les finalitats d’aquest Concurs, la de que els contes puguin convertir-se en una eina pedagògica per a educadors i educadores o altres professionals en el desenvolupament d'activitats amb nens i nenes per educar en valors o per altres funcions com les pròpies de la mediació familiar. A Serendipia tenen clar que els contes, ho són. L’import íntegre de la compra del conte es destinarà com a donatiu pels diferents projectes de l’Associació Serendipia.

Serendipia 
Concurs de contes "Coneix els teus drets"